Podem pensar que arreu, mirem on mirem, s’hi entreveuen signes de decadència cultural, i que tot plegat s’ha tornat més aviat fred, irrellevant i grotesc. Que els motius poden ser la pèrdua de criteri artístic o qui sap si el gust encomanadís i depredador dels temps que corren. O és que potser se’ns ha dissolt, definitivament, l’ànima amb tant de soroll fútil? La ment estranya d’en Danny Boodman TD Lemon, en “Noucents”, és quelcom impenetrable. Té pensaments d’aquesta mena? Per què el millor pianista del món no trepitja mai terra ferma? Un misteri que ens fa passar ànsia de debò. El que sabem, però, és que l’únic amic que tenia, en Tim Tooney, el trompetista de jazz que ens explica la història, va deixar-lo un dia al vaixell Virginian, travessant l’Atlàntic per darrera vegada, amb el cor encongit, davant la immensitat de l'oceà.
Quina història superba, i quina manera d’expressar aquesta humanitat paradoxal, tan fràgil i profunda que caracteritza els humans a través d’un ser que, de fet, oficialment, no havia nascut. Fa vint anys el gran Marcel Tomàs s'enfundava la pell d'en Tim Tooney per explicar-nos aquesta faula increïble. I el que diuen les males llengües és que aquell era un espectacle magnífic. Ara sabem que posar anys serveix per alguna cosa perquè Cascai teatre retorna als escenaris en Tim Tooney, per explicar-nos de nou la història d'en Danny Boodman TD Lemon, en “Noucents”. Però no pas de la mateixa manera perquè el geni artístic no dorm mai, i ara, en Tooney, embolcalla la narració amb l’aire intangible de la música en viu d’un quartet de músics que sonen de meravella, i que ens acosten les bressoles del jazz a ritme de Dixie, Blues i Raigtime, la brisa encomanadissa dels vells temps de Nova Orleans.
En Tomàs retorna al personatge d’aquells anys desafiant la complexa senzillesa del monòleg de Baricco. de tal manera que l'espectacle té un desdoblament festiu enlluernador, perquè sense perdre l'estil únic que el caracteritza manega els fils d'aquest entramat teatral que omple de bones sensacions l’espectador.
Noucents és un espectacle que fusiona teatre i música; un concert que és teatre, un cor lluminós que narra la història d'aquest pianista universal impossible d'oblidar, com són tots els éssers que no encaixen ben bé en el món.
Sí, podem pensar que arreu, mirem on mirem, s’hi veuen signes de decadència cultural, i que tot plegat s’ha tornat més aviat fred, irrellevant i grotesc. Però això no és pas veritat. Només cal veure i reviure Noucents per saber-ho!.
