Nubes

Dansa | Familiar

informació obra


Direcció:
Enrique Cabrera
Coreografia:
Enrique Cabrera, Natali Camolez
Intèrprets:
Carolina Arija, Raquel de la Paza, Olga Lladó, Jimena Trueba, Jorge Brea, Jonatan de Luis Mazagatos
Composició musical:
Mariano Lozano P. Ramos
Escenografia:
Elisa Sanz
Vestuari:
Elisa Sanz
Producció:
Mercat de les Flors, Auditori de Tenerife, Sadler’s Wells, DanceEast , Comunidad de Madrid
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions aquí

"Nubes" és la peça que s’inspira en l’univers oníric, surreal i màgic de René Magritte. Els objectes més emblemàtics de les seves pintures apareixen en constant moviment. Estrenat el 2009 i coproduït pel Mercat de les Flors.

Aracaladanza presenta la seva trilogia dels pintors en poc més d'un mes al Mercat de les Flors. Abans de "Nubes", també ha presentat "Pequeños paraísos" a partir de l'univers d'El Bosch, i posteriorment, farà "Constelaciones" inspirat en Miró.


Crítica: Nubes

17/01/2015

Màgic viatge d'imatges i textures

per Jordi Bordes

Segona estació d'Aracaladanza en la seva trilogia d'arts plàstiques. Estrenada el 2009, es pot veure uns dies al Mercat de les Flors, de nou. La peça manté el to enigmàtic, ara jugant amb els referents de René Magritte. La porta a l'infinit, els núvols, la poma, els barrets  i les persones ben guarnides circulen per aquesta mena de quadre dinàmic, que és la coreografia d'Arcaladanza. Sempre hi ha el joc, tot i que puntualment, apareixen elements estranys, que poden conduir a un cert misteri i racó de por. Hi ha un notable joc visual, enganys que converteixen l'ombra en la que domina el cos o que hi juga independent d'ella. L'èxit està en l'alternança i en posar la llum per davant o per darrere del cos (en realitat, els ballarins) perquè els elements es transformin. Són uns jocs escènics quasi màgidcs que remeten al joc de Phillipe Decoufflé ("Sombreros")  o Heiner Goebbels ("Eraritjaritjaka").

Un viatge incansable amb referents que s'insinuen o que es repeteixen (com la poma verda), sense cap voluntat narrativa i contínua invitació a la suggerència. La música contagia les ganes de ballar, de construir altres elements del surrealisme de Magritte que esdevenen molt més elements que el que representen. 


Trivial