La noruega Oda Krohg (1860-1935) va ser una dona contradictòria. De família burgesa, amb una felicitat de postal, sempre somrient encara que no en tinguessin ganes, la persuadeix la llibertat sense fre. Comprova com la dona pot veiure en igualtat dels homes. Copmpart´ho tot. Però quan comprova que el seu marit, pastat al seu pare, no actua amb la mateixa generositat que com parla, decideix separar-se i viure en la bohèmia, a través de la pintura. és un vendaval, una mena de musa que trascota una colla d'homes, també utòpics i que cremen tots els diners que els hi arriben a les mans. Oda té un sentiment estrany envers els seus fills. No tolera que ningú se'ls apropii, però tampoc els vol dur sempre a sobre; necessita un espai que la canalla no sap entendre. Ni tampoc els seus marits.
És, per tot el que s'ha dit, un personatge (molt conegut a Noruega) del que s'intueix una aproximació a l'escena tormentada, plena de contrastos, esquitxant pintura i emocio pels porus. I no és ben bé així. La proposta és, eminentment narrativa. Té un seguiment cronològic, si no fos pel principi que es tria per donar raó al títol (un comentari aparentment misògin d'August Strindberg en un pub de Berlín, que ha acabat sent el seu aval (paradoxalment) per a recordar-la. L'actriu, que sap fer dialogar els personatges i que amb la mirada també pot expressar les desventures de l'artista (que no sap entendre el valor ni la responsabilitat de la llibertat) no arriba a traspassar la contradicció. L'espai, molt carregat de mobles burgesos (que poden evocar la infància acomodada de l'artista i també alguns dels retrats realitzats pel que seria, finalment el seu marit, Christian Krohg) no deixa epsai per a re.s És evident que la produccio duria néixer en un espai més ampli quem l'Atrium. pero llavors, seria millor triar l'imprescindible per donar aire a la interpretació. També és una oportunitat peruda, no jugar més amb projeccions o imatges que mostrin les pintures de la colla de bohemis del Nord (tot i que també sovintejaran París, crearan grup propi a Berlín).
És interessant veure aquesta producció per enrtendre la diferent manera d'afrontar la dramatúrgia d'una artista, sigui a les platges mediterrànies, o als països nòrdics. Un exemple evident és el dAlícia Gorina quan va retratar el pintor finlandés Vilho Lampi (1898-1936) amb el muntatge Si Déu és bellesa, la bellesa existeix? (Grec 2013). O la manera d'abordar els muntatges, construint a partir d'una pulsió plàstica, com pot ser la trajectòria de Jean Fabre, Romeo Castellucci...
