«Oh, mami!» és una comèdia de bulevard d'alt voltatge i de factoria local. En fan falta aquí, de comèdies com aquesta, i són sempre benvingudes. Val la pena aclarir que “bulevard” vol dir també rigor i nivell interpretatiu. Els francesos en saben un niu i n'han exportat a tot el món.
«Oh, mami!» té tots aquests atributs. En segons quins moments sembla, per l'estructura escenogràfica de planta baixa i terrabastall com a pis superior i de portes i paravents, que hi ha alguna cosa de la popular «Pel davant i pel darrere!», muntatge que té casa oberta al Teatre Borràs i on tornarà per enèsima vegada a finals d'any.
Però no. Aquí no hi ha sardines sinó magdalenes. La trama és original del tot, amb l'avantatge que l'autor, Oriol Vila, és també actor i sap com moure els fils perquè els noranta minuts de la representació no decaiguin en cap moment i, després de la gresca, fer un gir inesperat a la recerca de la tragi (comèdia) burxant en un tema dissortadament massa actual: la violència de gènere, les separacions de parella, les infidelitats, la custòdia compartida...
Potser per això, quan l'autor s'adona que, de les magdalenes —perdó, cupcake o muffy!—, ha fet un salt tan radical, es veu obligat a afegir-hi una mena d'epíleg breu a tall de “moralitat", com en els contes, advertint als espectadors que el que han vist ho han vist per denunciar l'opressió secular de la dona que encara dura i que, «Oh, mami!», en el fons, vol ser un crit feminista ben entès.
La trama és simpàtica i molt contemporània: tres dones de casa s'han aplegat per muntar un negoci de cupcakes reconvertint una antiga pastisseria on només es venien xuixos. En fan d'“arandanos” o de “frambuesa”, entre altres (i no dic res més perquè en un moment donat la cosa va de contrasenya). I com que el text de la comèdia té moments de voluntat didàctica, hi ha el “corrector automàtic” per recordar que, en realitat, s'hauria de dir “nabius” i “gerds”. Les parelles lingüístiques del català per a estrangers ho agrairan.
El negoci, prop d'un parc on juguen les criatures, les de les emprenedores de l'obrador també, no té la solidaritat de les altres mares que van fer-hi cap el dia de la inauguració perquè aquell dia no pagaven. I com que cal renovar-se o morir, la innovació arriba amb l'ampliació de l'obrador en una casa clandestina de massatges amb professional inclòs, un massatgista nord-americà establert aquí que té les mans d'or.
«Oh, mami!» és d'aquelles comèdies que no es poden explicar del tot perquè les sorpreses que amaga formen part del seu atractiu. Diguem només que hi ha sis personatges principals, les tres dones protagonistes, dos marits de dues d'elles i el massatgista amistançat amb la tercera. Tothom a la recerca del sexe perdut, com si fos l'arca i motor de la vida que els espera. Una mirada actual a la que feia, per exemple, en clau clàssica, l'obra «L'habitació del costat», amb la diferència que aquí no fan falta “consoladors” com allí i n'hi ha prou amb les mans d'“artista”.
I diguem també que els espectadors s'han de preparar per veure aparèixer, a vegades en temps rècord de canvi de vestuari, molts altres personatges de la mà dels tres actors (una monja amb patinet, una àvia amb caminador, dues travestis amigues, una veïna que busca el final feliç, unes quantes criatures en la imaginació...) Molta acció, molt de ritme, toc de campana quan tothom entra i surt de l'obrador, que acaba dient-se comercialment «Oh, mami!» amb un esplendorós rètol lluminós que ho deixa clar.
«Oh, mami!» és una obra d'equip i de tempo mil·limètric on no pot fallar ni res ni ningú. La parella de direcció, Oriol Vila i Raquel Salvador (Nico&Sunset), ha mesurat els límits sense passar-se més del compte. Hi ha la bona feina de les actrius Anna Barrachina i Betsy Túrnez —a qui ningú no els ha d'explicar què és la comèdia per la seva trajectòria— i la més discreta, per exigències de paper, però igualment eficaç aquí, l'actriu Joana Vilapuig (va néixer i créixer a la sèrie «Polseres vermelles»).
Pel que fa als protagonistes masculins, tota una altra cosa que mereix toc de menció: l'actor Octavi Pujades i Boix —més local, impossible!—, fent-se l'estatunidenc amb el deix de llengua transatlàntic inconfusible i la sevà dèria per la força de les mans; el heavy metal i amb un os a la panxa, Artur Busquets, camaleònic durant tota la trama; i el marit infidel i pare insolidari, Jofre Borràs, també posat en alguns dels altres papers secundaris, que es guanya per mèrits propis l'aversió de l'auditori perquè en tota bona comèdia hi ha d'haver un dolent. I en tota bona comèdia de bulevard, tot va bé si acaba bé. Ni que sigui paladejant un cupcake o, si la clientela ho demana, un bon xuixo dels de tota la vida. (...)
