Són necessaris els canvis? Es pot canviar? Realment volem canviar? Estem preparats per a canviar? És necessari canviar de postures còmodes per a buscar postures incòmodes i abandonar la placidesa que era la nostra existència? És la placidesa, la comoditat, un error? Tenim l’obligació de rescatar-nos? Estem destinats a canviar el món? Aquest tipus de preguntes són les que em faria si fós un ós a l’aigua. Un ós a l’aigua, amb les seves passes lentes, sempre sap cubrir les seves necessitats.
David Franch, membre de companyies de profunda petjada com Amaranto i 96º, comparteix escenari amb Arantza López. Hi ha rastres d'Amaranto amb el joc del video final, en un discurs entre lúdic i contundent (tot i que més implacable que impecable: un punt enganyós) però s'ha descafeïnat molt la fisicalitat. Per una banda, ajuda a trobar el matís, però perd molta pistonada. També decau el ritme quan intervé el públic (tot i que és cert, que hi entra i que diu coses interessants). Cal trobar alguna clau perquè la intervenció del públic faci avançar la trama. Recorden Serrat, tot convidant a estar en la depressió més profunda "perquè així només toca anar millorant". De fet, és lúcid quan diu que els canvis es fan només quan un està enfonsat. Som covards per naturalesa, en general.