Els androides somien xais elèctrics? Els urbanites somien ovelles regalades —innocents, llanudes, lenitives? No, això no va de ciència-ficció ni de distopies. Ovelles és una deliciosa comèdia que explora les relacions entre germans —subgènere amb una gran tradició teatral— i radiografia els anhels i frustracions d’una generació. Es pot veure fins al 31 de juliol a la Sala Flyhard.
Carmen Marfà i Yago Alonso, autors del text i directors de l’espectacle, descabdellen tota una madeixa de vincles fraternals —afeccions, enveges, suspicàcies, complicitats— a partir del detonant d’una herència que apareix formulada gairebé com una broma o com un problema de mates: “el tiet Cinto ens ha deixat 512 ovelles i un gos d’atura”. Però les ovelles, que a priori semblen tan “mones” i “abraçables”, s’acaben revelant com un llegat feixuc, si no maleït. Hi ha molta veritat en les històries soterrades que fan aflorar Albert Triola, Sara Espígul i Biel Duran, tres intèrprets que saben crear vincles antics entre els personatges. Sens dubte, tant el text, bastit sobre un llenguatge col·loquial i recognoscible, com les característiques de l’espai escènic exigeixen un treball interpretatiu del tot naturalista. El resultat és d’una frescor que encisa. Els espectadors es troben tot d’una instal·lats en el menjador del germà gran, en un pis de Barcelona, i seran convocats —provocats?— per uns bels ovellencs i uns focus col·locats d’una manera ben sospitosa.
L’actor Albert Triola espera pacientment assegut al sofà que el públic s’acomodi. Interpreta el Víctor, que ha convidat a casa els seus germans petits per tal de consensuar amb ells l’estratègia que seguiran per fer front a una herència tan exòtica i inesperada. Està força decebut amb la manera com s’han devaluat les seves expectatives vitals i s’aferra a una mena de revelació, persuadit que és a temps de provocar un gir en el guió —l’expressió ve molt a tomb, en el seu cas— de la seva vida. La seva germana, l’Alba, que apareix de seguida, interpretada per Sara Espígul, és pragmàtica i idealista alhora, i es troba en un moment de crisi vital que la fa vulnerable i voluble, capaç de fer un cop de timó impensat i segurament poc desitjable. En darrer lloc, compareix, tard i xop de pluja —“els paraigües no van bé”—, l’Arnau, el bessó de l’Alba, interpretat per Biel Duran, actor que dota el personatge de totes les arestes i matisos requerits. Aquest informàtic de trenta-tres anys, que cobra un bon sou, viu en un pis compartit al barri de Gràcia i es resisteix a assumir compromisos estables, adopta el to descarat, sagaç i implacable de qui no està disposat a enganyar-se ni a deixar que els altres s’enganyin.
L’humor embolcalla les successives escenes, que il·luminen diferents aspectes dels personatges. Els diàlegs són enginyosos, àgils i desproveïts d’artifici. Les paraules i els silencis són exquisidament puntuats, reafirmats o contradits pels gestos i les mirades creuades, esquerpes o còmplices. Tots tres personatges estan molt ben dibuixats —els intèrprets estan magnífics, precisos i intensos: no hi ha un sola rèplica ni un sol moviment que grinyoli— i van deixant al descobert les seves respectives individualitats i les diferents capes que revesteixen. El Víctor, que mostra una preferència no exempta de paternalisme per la seva germana, és qui porta les regnes de la situació i planteja les possibles opcions de pasturatge o venda del ramat. És el més equànime, sensible i responsable, però també endura la seva dosi de patiment, i és que, a banda de no haver superat el trencament amb el seu company, se sent estafat i desfasat com a professional —és arquitecte i cobrava molt més als vint-i-cinc anys que no pas ara—. L’Alba, que també es queixa de la precarietat laboral i detesta la seva feina tant com la ciutat on viu —“Jo, quan veig l’skyline d’una gran ciutat, no ho trobo bonic. Per mi sembla un cementiri, amb tot de persones en el seu nínxol minúscul, ben apretadets i sense parlar-nos”—, adopta un discurs reivindicatiu rere el qual s’amaga un cert sentiment d’indefensió.
L’Arnau exhibeix un cinisme que no deixa de ser honest i un punt desvalgut; fa gala d’una lucidesa molt oportuna, que el fa estar alerta i prevé els altres dos contra tanta consigna imposada i tanta expectativa frustradora. Tots tres saben que probablement les seves vides no faran un gir sorprenent, i en aquest sentit no són tan diferents. Per moments, s’entrellacen en petites confessions i esclaten en riures catàrtics per esbravar la tristesa. El seu lligam, impossible de desfer, està apuntalat sobre anècdotes i jocs infantils, melodies de teclat Casio i cançons “pastelaco” dels anys vuitanta i noranta, però també suporta l’amargor i una sèrie de retrets que ells callen, selectivament, per no fer més mal del necessari. I és que venen de trasbalsos més grans: són orfes de fa poc i no van acabar de tancar el dol conjunt per la mort dels pares. Tenen por de l’imprevist, del dolor imposat i del que ells mateixos generen. S’estimen a la seva manera, però no saben estar junts gaire estona —els nois no saben quants mesos té el fill de l’Alba, ni tan sols si ja camina o parla— i volen, potser, posar-hi remei.
Els espectadors, aquest ramat que riu i bela quan toca, aprenem la diferència entre les ovelles xurres i les merines, i ens assabentem que contractar un pastor val un dineral, així com intuïm, igual que el Víctor, que anar a cuidar xais en un poblet perdut de l’Aragó no serà com protagonitzar Doctor en Alaska. També entenem que el cinisme ressentit de l’Arnau emmascara el dolor de sentir-se exclòs de la complicitat i les confidències dels altres dos germans. Entre els personatges s’obren falles comunicatives que mai no arriben a ser abismes d’incomprensió, perquè els fa de xarxa protectora la calidesa del passat compartit i la infància entrevista. L’obra, que esdevé un mirall més afavoridor que deformant, perquè està entelat de nostàlgia i referents comuns, assenyala en clau d’humor i d’aparent lleugeresa el gregarisme acrític al qual ens aboca la vida contemporània, i que ens desagrada tant com ens reconforta. Això sí, al costat de la insatisfacció vital, els desitjos d’evasió i les fugides endavant, hi ha molta tendresa i esperança, i cada cop menys excuses i mentides.
Crítica publicada a Núvol el 2 de juliol de 2018
