- De tots els animals de granja que podíem heretar, les ovelles són les que més em molen.
- Sí, són com abraçables.
El Víctor, l’Alba i l’Arnau, tres germans de Barcelona, es troben per decidir què fer amb una insòlita herència. Però aviat s’adonaran que el que semblava un regal caigut del cel pot capgirar la seva realitat. Aferrats a unes vides que no els satisfan, s’enfrontaran a una decisió que posarà a prova la seva relació de germans.
Ovelles reflexiona, en clau d’humor, sobre la frustració d’una generació molt marcada per la crisi. De com fer front a la decepció i de la permanent necessitat de reinventar-nos. Perquè, realment, voler és poder?
Finalista en la categoria de Petit format als Premis de la Crítica 2018
La involució que pateix la societat del primer quart de segle XXI no passa només per l'amenaça climàtica, l'amenaça de la guerra nuclear o primitiva com la d'Ucraïna o l'amenaça de la pobresa energètica sinó també pel retorn a aquelles mesures naturals de fa cent anys que mantenien un cert equilibri ecològic i vetllaven el planeta en un estat de mínima conservació sense que criatures com Greta Thunberg haguessin de voltar pel món com una mena de nova mare Teresa de Calcuta per salvar la humanitat.
Sense anar més lluny, aquesta mateixa primavera, un ramat de més de tres-centes cabres i ovelles ha pasturat per Collserola per remugar l'herbei i evitar així un dels perills d'incendi que assetgen els boscos amb la vegetació resseca per l'onada de calor.
Les ovelles —com les cabres, els cavalls o les vaques— són una part essencial per fer aquesta neteja natural i els neopastors de Collserola n'estan tan contents que diuen que hi tornaran a portar el ramat quan hagi passat el perill eixordador dels petards, les tronades, les traques i els focs d'artifici que els posen la pell de gallina.
Als tres germans urbanites de la comèdia de Carmen Marfà i Yago Alonso l'herència de 512 ovelles d'un tiet avi de la muntanya els hauria anat com l'anell al dit si la tendència neorural aplicada a Collserola hagués estat de moda quan els va caure el llegat familiar al damunt.
Quina llàstima que l'actor Roger Coma, que es va passar uns quants programes localitzant hereus d'herències intestades per la Seca i la Meca no li hagués caigut mai del cel —com es deia el seu programa televisiu— la recerca d'uns hereus com els d'aquest trio de germans i un llegat de 512 ovelles com les del ramat del seu tiet avi que es valoren aproximadament en prop de 40.000 euros a la venda.
La comèdia de llarg recorregut «Ovelles», que va arrencar a la Sala Flyhard, que ha fet una extensa gira, que ha estat al Teatre Poliorama i que ara passa l'estiu al Teatre Borràs, tracta amb humor, sensibilitat, fina ironia i un cert sarcasme el dilema en el qual es troben tres germans quan són cridats a fer-se càrrec d'una herència tan insòlita com un ramat d'ovelles.
I és a partir d'aquesta sorprenent herència quan sorgeixen les diferències i les aproximacions, les rancúnies i els amors amagats, els fantasmes covats en el si de la familia i mai expulsats el que fa que els tres protagonistes esquilin com bons pastors cadascuna de les seves pells d'ovella amagades en el racó més íntim de la motxilla que arrosseguen.
La comèdia «Ovelles» s'ha distingit sempre per la bona interpretació del trio protagonista —hi ha hagut tres actrius diferents segons la temporada, Clara Cols, Gemma Martínez i Sara Espígul, la que ara actua al Teatre Borràs— i s'hi han mantingut com bons germans Albert Triola i Biel Duran.
«Ovelles« compta amb un germà gran (Víctor / Albert Triola), de baixa professional del gremi de l'arquitectura i amb crisi de parella gai. Una germana (Alba / Sara Espígul) amb criatura de mesos al seu càrrec, una feina que no l'omple i algun secret que no vol desvelar als germans, tirant a fer costat sempre al germa gran, tot i que es bessona del germà petit (Arnau / Biel Duran), programador informàtic a qui aparentment totes li ponen.
La comèdia és molt actual, no només per les ovelles, sinó pel que té de rerefons quan rasca en les profunditats de les histories mai explicades de tantes i tantes famílies i també pels personatges que tant podrien ser sobre l'escenari com triats a l'atzar entre els espectadors de les platees.
Només faltaria que entre la banda sonora del belar de les ovelles un dels germans llancés el crit: “¿Hi ha algun rabadà a la sala...?” De segur que alguna veu espontània cridaria des de la foscor: «Vull heretar!», ni que un ramat de 512 ovelles no és tan fàcil de guardar en un traster de lloguer urbà com si fos un lot de mobles heretats de cals avis. (...)