O.V.N.I

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Cecilia Colacrai, Mireia de Querol, Anna Rubirola
Direcció:
Mireia de Querol, Anna Rubirola
Il·luminació:
Joana Serra
So:
Pablo Mo Ramírez
Vídeo:
Tristán Pérez
Companyia:
Brodas - Kukai
Coreografia:
Jon Maya
Sinopsi:

Quina funció té un objecte? Quina funció té un cos? Quina funció tenim com a espectadors? I com a intèrprets? Quina és la funció de l'escena? O.V.N.I és una peça que gira al voltant d'aquestes preguntes i proposa un viatge en què s'alteren les funcions dels cossos, els objectes i la mirada de l'espectador. Una peça que juga a expandir els límits d'allò visible i a fer emergir noves relacions i noves maneres de mirar l'escena. 

Aquest nou projecte del Col·lectiu Big Bouncers vol explorar la relació entre l’objecte, el cos, el context i el significat. Tot i que els objectes vagin sempre lligats a un ús i un significat concrets, què passa quan n’alterem les seves funcions? Què passa quan deixen de ser identificables, anomenables? L’escenari ofereix un marc idoni per donar vida a allò invisible. Per transformar, expandir i rellegir la relació entre el cos, l’objecte i el context. Per qüestionar, fins i tot, la funció dels diversos elements del fet escènic: intèrprets, públic i escenari.

Espectacle de dansa finalista al Premi de la Crítica 2017

Crítica: O.V.N.I

30/04/2017

Assecadors de cabells, pelicans roses i molt d’humor contra la societat de consum

per Núria Cañamares

Crítiques, còmiques, contemporànies. Aquestes són tres de les “ces” que defineixen les Big Bouncers, tres coreògrafes inquietes en la cerca de noves formes de llenguatge que en el seu últim espectacle, ‘O.V.N.I’ (estrenat al Festival Sismògraf d’Olot 2017), es posen del costat de les tres “erres” ecològiques –reduir, reutilitzar, reciclar– per denunciar el superabocador en què estem convertint el planeta.

A través d’una astuta veu en off que connecta la infinitat d’idees que apareixen a escena, exemplifiquen l’abús que fem dels objectes –molts dels quals amb obsolescència programada– generant una quantitat ingent de deixalles que trigaran molt més que nosaltres a desaparèixer. El mateix off és tractat com un objecte. Està personificat en un altaveu il·luminat en un extrem de l’escenari que s’emmudirà acabat el compte enrere dels 3.000 segons que dura l’obra i acabarà sent víctima d’aquest sistema consumista a no ser que, amb una mica de sort, pugui allargar l’esperança de vida si el venen per Wallapop reconvertint-se en un suport per a un gerro de flors...

Per aquí va la cosa. Un proposta sòlida, esbojarrada i intel·ligent que conjuga la força de les imatges amb un text clarivident per jugar a rellegir l’ús i el significat dels objectes (i, ai, també de les persones). Una reflexió divertida i original que, picant l’ullet al caos i l’absurd, desplega dinàmicament i onírica un discurs coherent fruit d’un dens treball d’investigació i molta taula. Veureu des d’assecadors de cabells fins a pelicans roses. Al·lucinareu.

Són dues propostes ben diferents en la forma, però si us agrada aquest humor crític amb el món actual, recupereu les ‘17 simpàtiques d’acabar amb el capitalisme’ de la companyia igualment jove i independent Cia. Casa Real. Una comèdia que també parteix del quotidià per carregar amb mètrica i sarcasme contra un model de societat que fa aigües.