Paisajes para no colorear

Teatre | Familiar

informació obra



Sinopsi:

Nou noies xilenes pugen a l’escenari per donar la seva visió del món i de la violència amb què s’han d’enfrontar. Un espectacle amb música, coreografies, internet, vídeos en directe i molt d’humor. Adolescents davant la vida.

Crítica: Paisajes para no colorear

10/11/2019

Tant de bo l'espectacle no fos tan colpidorament necessari!

per Iolanda G. Madariaga

Nou noies molt joves a l’escenari posen dempeus el públic del Lliure. Les actrius de La Re-Sentida són un torrent fresc d’energia mostrant nua la seva fragilitat, la seva feblesa però també la seva ferma voluntat de ser. El paisatge que dibuixen és d’una cruesa feridora: històries de noies i nenes que malgrat, el rosa de la caseta de joc i els colors llampants del seu vestuari, projecten unes ombres molt negres. Ombres que no ens són gens alienes tot i que vinguin de Xile, a l’hemisferi Sud. Estem davant un espectacle de denúncia sociopolítica imprescindible. Carolina de la Maza i Marco Layera han confegit una dramatúrgia exquisida amb el testimoni de més d’un centenar de casos reals de brutal violència exercida sobre dones que no han arribat a l’edat adulta. Han donat veu a les doblement víctimes del sistema patriarcal masclista on els adults ostenten tots els poders. Han fet pujar a l’escenari a les seves iguals, frenant així qualsevol clivella d’impostura. Marco Layera les ha deixat “ser” a l’escenari composant un extraordinari mosaic d’adolescències femenines on totes i cadascuna hi són representades. El quadre no estaria complert, però, sense la Sofía. Sofía és el nom que han triat les joves actrius per a la nina inflable que apareix, sola i nua, tirada al bell mig de l’escenari en començar la funció. Les joves acullen Sofía com una més d’elles i li preparen la festa d’aniversari que mai ha tingut. No se m’acut un millor exemple de solidaritat de gènere, de sororitat. Commou fins a les llàgrimes aquest aniversari feliç que entonem amb veu tremolosa els espectadors a petició de les actrius. Sofía és la nina -titella escènic de dimensions semblants a les de la resta de l’elenc- jugada com a tal per les noies que encara saben “jugar a nines”: la vesteixen, li canten, li donen el menjar i li curen les ferides per a que llueixi esplèndida, allunyant-la de la seva sòrdida realitat fora d’escena. Les deu noies tenen una història particular per explicar i fan de comparses alhora en les anècdotes escenificades de les seves companyes. Hi ha també moments en que parodien, amb gràcia i autoritat escènica, els adults. Perquè la gravetat de la temàtica no impedeix una mirada des de l’humor, un humor que va des de la ironia a la paradoxa generada per una perspectiva “pretesament naïf”. A ritme actual -el trap, el regeton i, com a contrapunt, la batxata posen fons sonor a l’espectacle-,  Paisajes para no colorear s’erigeix com un clam universal necessari a favor d’una societat més justa i igualitària.