Paisajes para no colorear

Teatre | Familiar

informació obra


Sinopsi:

Nou noies xilenes pugen a l’escenari per donar la seva visió del món i de la violència amb què s’han d’enfrontar. Un espectacle amb música, coreografies, internet, vídeos en directe i molt d’humor. Adolescents davant la vida.

Premi en la categoria d'espectacle internacional Premis de la Crítica 2019

Premi en la categoria de Premi Novaveu 2019

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Paisajes para no colorear

10/11/2019

Tant de bo l'espectacle no fos tan colpidorament necessari!

per Iolanda G. Madariaga

Nou noies molt joves a l’escenari posen dempeus el públic del Lliure. Les actrius de La Re-Sentida són un torrent fresc d’energia mostrant nua la seva fragilitat, la seva feblesa però també la seva ferma voluntat de ser. El paisatge que dibuixen és d’una cruesa feridora: històries de noies i nenes que malgrat, el rosa de la caseta de joc i els colors llampants del seu vestuari, projecten unes ombres molt negres. Ombres que no ens són gens alienes tot i que vinguin de Xile, a l’hemisferi Sud. Estem davant un espectacle de denúncia sociopolítica imprescindible. Carolina de la Maza i Marco Layera han confegit una dramatúrgia exquisida amb el testimoni de més d’un centenar de casos reals de brutal violència exercida sobre dones que no han arribat a l’edat adulta. Han donat veu a les doblement víctimes del sistema patriarcal masclista on els adults ostenten tots els poders. Han fet pujar a l’escenari a les seves iguals, frenant així qualsevol clivella d’impostura. Marco Layera les ha deixat “ser” a l’escenari composant un extraordinari mosaic d’adolescències femenines on totes i cadascuna hi són representades. El quadre no estaria complert, però, sense la Sofía. Sofía és el nom que han triat les joves actrius per a la nina inflable que apareix, sola i nua, tirada al bell mig de l’escenari en començar la funció. Les joves acullen Sofía com una més d’elles i li preparen la festa d’aniversari que mai ha tingut. No se m’acut un millor exemple de solidaritat de gènere, de sororitat. Commou fins a les llàgrimes aquest aniversari feliç que entonem amb veu tremolosa els espectadors a petició de les actrius. Sofía és la nina -titella escènic de dimensions semblants a les de la resta de l’elenc- jugada com a tal per les noies que encara saben “jugar a nines”: la vesteixen, li canten, li donen el menjar i li curen les ferides per a que llueixi esplèndida, allunyant-la de la seva sòrdida realitat fora d’escena. Les deu noies tenen una història particular per explicar i fan de comparses alhora en les anècdotes escenificades de les seves companyes. Hi ha també moments en que parodien, amb gràcia i autoritat escènica, els adults. Perquè la gravetat de la temàtica no impedeix una mirada des de l’humor, un humor que va des de la ironia a la paradoxa generada per una perspectiva “pretesament naïf”. A ritme actual -el trap, el regeton i, com a contrapunt, la batxata posen fons sonor a l’espectacle-,  Paisajes para no colorear s’erigeix com un clam universal necessari a favor d’una societat més justa i igualitària.