El treball de "Pals" pretenia generar un híbrid entre el teatre i el circ. Efectivament, han fet excel·lent, bona part d'aquest experiment. Per una banda, hi ha la voluntat de treballar amb el més simple: pals que es podrien trobar en una granja, un particular carruatge i les presències d'uns personatges. De segida queda clar que es tracta d'una "troupe" que està de dol per la mort d'un company. porten les cendres i han de decidir on enterrar-les. Hi ha una tristesa per la falta del company. Però el carro segueix rodant i, en el petit desconsol, els personatges troben consol en la resta de companys vius. L'entrada d'Itziar Castro és notòria. Perquè amb la seva veu, i també amb la seva presència, és un contrapès evident a tota la fusteria circense. Hi ha la voluntat, a més de construir les peces a la vista del públic fent un treball eficaç i alhora sense perdre el to de personatge que treballen en grup per un projecte comú. a diferència de la majoria de dramatúrgies de circ contemporani en què l'artista de circ es refugia en un clown malentès (que abusa de l'excés perquè no sap matisar amb el gest), tots els actors estan prou mesurats. Hi ha punts còmics però eviten deixar-s'hi emportar gràcies a una dramatúrgia que busca emoció: sentiment de pèrdua.
Potser el problema és que les construccions dels aparells que serviran per fer els exercicis acrobàtics es construeixen, a vegades fora de l'escena. i hi ha alguns elements extrets de fora del carro (com ara les estructures que relliguen els pals de fusta que són imprescindibles per a la peça però que arriben pel fons d'escenari, fent msalbé el codi de construir els aparells amb el que hi ha al carro, només.
Joan Català a "Pelat" va fer tota un exercici del que pot fer un sol actor amb un pal i la implicació del públic. També Jordi Galí i la seva companyia còmplice construeixen elements amb cordes i fustes, sense tocar a terra. Com si fossin una coreografia dansada des del volum que va canviant el seu centre de gravetat, els seus punts de suport. Esdevé un exercici catàrtic, que si s'hi connecta, trasllada l'espectador a una experiència quasi mística. Aquests dos serien bons referents per a "Pals" que, en canvi, construeixen sense aquella poètica i amb uns postissos trets de sota de la màniga. Cal dir que, pel que fa a l'argument, remet a un espectacle anterior del Cirque du Soleil, "Corteo", en què una un company arriba massa tard a l'enterrament d'un familiar per culpa dels compromisos amb la "troupe". No fa res que la idea es repeteixi perquè les doinàmiqwues varien: Leandro Mendoza en comptes del barroc colorista del Cirque du Soleil, es decanta per un muntatge més honest, de tons marrons i fustes ben austeres.
L'altre mèrit del muntatge és que els artilugis no es fixen mai a l'escenari (el que hauria de permetre de representar en places,per exemple). Sovint el suport es compensa amb l'equilibri dels altres companys de l'escena. També "Rudo" de Manolo Alcántara perseguia aquest objectiu fent funambulisme amb una barra que només estava fixada per una banda i recolzada per elements volàtils en l'altra. A "Rudo" la sensació de fragilitat és molt major,potser també perquè la proximitat amb l'escena és insultantment propera.
En definitiva, un bon treball que aixeca el llistó del teatre circ a Catalunya i que pot inspirar-se en el treball d'altres companys per acabar d'arrodonir la peça i evitar que les pauses per muntar i desmuntar siguin tant evidents.
