Panikkar, poeta i fangador

informació obra


Composició musical:
Òscar Roig
So:
David Casamitjana
Escenografia:
Laura Clos (Closca), Sergi Corbera (Set up)
Il·luminació:
LauraClos (Closca), Sergi Corbera (Set up)
Vestuari:
David Valls
Intèrprets:
Lídia Pujol, Dani Espasa, Pau Figueres, Xavi Lozano, Ismael Alcina, Eloi Flores, Marçal Ayats
Autoria:
Adrián Ridao
Direcció:
Martin Lack
Sinopsi:

En l’any del centenari del naixement del pensador, teòleg i escriptor Raimon Panikkar, la cantant i intèrpret li dedica una nova edició de la cerimònia poètica i musical ‘Iter Luminis’, que ja fa temps que passeja per tot el país.

Amb una trajectòria professional fonamentada en la música tradicional jiddisch, medieval i popular, Lídia Pujol es va donar a conèixer formant duet amb la cantant Sílvia Comes, però pocs anys després va continuar en solitari un camí que ha donat com a resultat una experiència poètica i musical singular, Iter Luminis. És una mena de “cerimònia de la llum” a través de la qual posa en relació història, patrimoni i música amb un seguit de concerts que exploren antigues tradicions musicals en espais patrimonials i amb un lligam directe amb petits productors locals i comunitats humanes de cada etapa de l’itinerari. Fa uns mesos, però, Ignasi Moreta, comissari de l’Any Raimon Panikkar que se celebra aquest 2018, la va convidar a obrir l’experiència artística que ella havia creat per resaltar la saviesa i l’espiritualitat d’aquest pensador inclassificable. Ell defensava en els seus escrits que la “dicotomia fatal entre la matèria i l’esperit”, entre el coneixement i l’amor, entre ser i fer i, especialment, entre orient i occident, és a l’origen de tot allò que ens deshumanitza i buida la vida del seu sentit més autèntic. I és que Panikkar va ser, precisament, un apòstol del diàleg amb les tradicions i les civilitzacions no occidentals, els valors essencials de les quals no es cansava de posar de manifest.

Sota la direcció musical de Dani Espasa, doncs, aquesta edició d’Iter Luminis dedicada a Raimon Panikkar mira d’establir un lligam entre un orient que identifiquem amb l’espiritualitat, l’orientació i la transcendència i un occident que és matèria, funció i límit. Tot posant en relació cultures, religions, gèneres i èpoques històriques i en diàleg amb autors tan aparentment allunyats com Ramon Llull, Teresa de Jesús o el mateix Panikkar, un pensador que Lídia Pujol, utilitzant paraules de Jacint Verdaguer, redefineix ara com a “poeta i fangador”.

“Me’n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat mai de ser cristià.” (OORP VI.2)


Una producció d’Iter Luminis amb la col·laboració de Fragmenta Editorial i la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya en el marc del Grec Festival de Barcelona.
Aquest espectacle forma part de la programació de l’Any Raimon Panikkar en commemoració del centenari del naixement del pensador.

Crítica: Panikkar, poeta i fangador

18/07/2018

El remolí fluïd de Lídia Pujol

per Jordi Bordes

L'artista Lidia Pujol  és una cantant que sobrepassa els seus límits com el remolí del vórtex que apareix al concert/espectacle col·lapsa i necessita expressar-se en un espai suggerent, amb una dramatúrgia que ordena i disposa els temes sense el ritme reiteratiu dels concerts (comentari de presentació, cançó, aplaudiments). és un remolí que abraça tot el que arreplega, sense violència, amb l'evidència de la reflexió mística (sigui a Iter Luminis, sigui amb cites de Ramon Llull, Teresa de Jesús, Panikkar o la cantant Cacilia en aquest Poeta i fangador). Per això, encavalca les cançons amb la complicitat dels músics i del gos que passeja, coix i despreocupat del que pensi la gent, buscant qui l'amanyagui, endormiscat.

Panikkar és l'embrió d'aquest nou espectacle en què viatja de la creació de la vida (a través de l'amor) a la mort. Però no presenta el final tràgic i terrible, si no com un nou moment per a viure'l i com un cant a la transformació. Com Jelinek atorga a la seva Euridice a Ombra, planteja la mort com un alliberament absolut. L'espai de connexió d'universos, d'obertura, responsabilitat amb la Natura i l'entorn i l'ànsia de conèixer l'altre combrega amb l'univers d'Ada Vilaró. No és estrany que Lídia Pujol participés en la cançó de bressol, en la inauguració de 40 hores de Fira Tàrrega 2017: UrGENT estimar.

Lídia Pujol concep els seus viatges artístics com un tot. Per això, és vital el joc de llums i l'espai (un arbre arrencat amb les arrels a l'aire). No hi ha un fet dramatúrgic, però sí un ambient, un espai en el que és plàcid passejar-hi, compartir-lo mentre es canta i es puja per la soca o s'amaga entre les arrels. Aconsegueix un joc escènic que estalvia haver de fer exagerades gesticulacions escèniques per atrapar l'interès d el'espectador. S'hi connecta i no es deixa de bategar al ritme que proposa. Només va saltar un aplaudiment entusiasta al final d'un tema, i encara, perquè Pujol estava d'esquena i la llum va baixar la intensitat. 

Lídia Pujol, tossuda amb que els seus espectacles comparteixin llargues etapes amb ella, repetirà aquesta proposta arrue. Possiblement per un circuït similar al de les esglésies romàniques d'Iter Luminis. És evident que no podrà disposar del mateix desplegament tècnic però, igualment, transmetrà aquella autenticitat de la seva veu, d'un ritme intern que empeny el públic  a perseguir aquell remolí, com un joc, embriagant-se de felicitat. Lídia Pujol respira plenitud i la comparteix amb uns excel·lents i sensibles músics.