La tecnologia s’ha convertit en una extensió del nostre cos i, a la vegada en una presó, en una mena de caverna platònica moderna. El simulacre és addictiu i més atractiu que la realitat. L’expansió i l’edició infinites del jo són l’emblema de la nova llibertat: una versió distòpica dels antics anhels d’immortalitat. Ens tanquem en el nostre capoll, irradiant píxels, on morim en vida incapaços d’apagar les llums de la realitat projectada. Aquesta peça qüestiona aquesta nova identitat: el ball de llums que constitueix la nova ceguesa; els cables que esdevenen les noves cadenes.
La nova proposta d’Àngel Duran veu d’una estètica retrofuturista que serà molt apreciada pels amants de pel•lícules com “Odissea en l’espai” i “Blade Runner”. De fet podria ser perfectament el replicant Roy Batty, que en un gir de guió inesperat i després del famós monòleg “Llàgrimes en la pluja”, hagués escapat al seu trist final. A “Papillon” encara amb una major consciència humana, perquè ben bé podria ser qui recita amb veu en off aquella famosa poesia de Calderón de la Barca: “… los sueños, sueños son.”
Àngel Duran és un ballarí d’una consistència i recursos corporals del tot inqüestionables. Amb l’opció robòtica amb la qual significa aquell personatge, meitat memòria, meitat futur, es té la impressió que no es veu ni de lluny tota la capacitat gestual de què és capaç. La seva dissociació de moviments del cap i les extremitats, especialment en la primera part de la peça, és sofisticada i sempre es justifica des del punt de vista del fil argumental. Com també resulta sorprenent en els escassos moments en què executa una dansa més física, molta d’ella arran de terra i amb una mal•leabilitat i flexibilitat inaudita, especialment si es té en compte que és un intèrpret d’una destacada corpulència muscular.
El replicant de “Papillon”, fet i fet, és tot tristesa i tendresa. Potser perquè se sap només un petit píxel en les projeccions i les columnes de leds amb les quals l’obra crea aquell clima singular: treball tècnic de projeccions i llums (Xavi Moreno i Albert Coma) polit i perfectament ajustat al context de la peça. El nostre coreògraf i ballarí, al seu torn, es troba sempre al mig d’aquell desplegament, com una mica absent, reflexiu i concentrat. Com si de fet tot plegat no anés amb ell. Amb la certesa d’un final que, en tots els casos, és inapel•lable. Acompanyat de la música d’Alfred Tapscott: pràcticament una banda sonora.
Tot plegat es tracta, efectivament, d’una ficció. Exactament aquella en la qual la tecnologia digital insisteix a situar-nos.
JORDI SORA i DOMENJÓ