Paraula d'actor

informació obra



Autoria:
Maurice Durozier
Direcció:
Maurice Durozier
Intèrprets:
Maurice Durozier, Aline Borsari
Sinopsi:

Què és un actor? Maurice Durozier, mític integrant del Théatre du Soleil d’Ariane Mnouchinke -una institució del teatre físic i la improvisació- i fill de comediants, provarà de respondre aquesta pregunta en un espectacle a tall de conversa amb la seva filla. Durozier va més enllà de la qüestió merament teòrica i arriba a l’arrel de l’ofici, a la Commedia dell’Arte, i una recerca que esdevé poesia. Els trets biogràfics són només les columnes sobre les quals se sosté un discurs sobre la naturalesa d’aquells éssers que dediquen la seva vida a convertir-se en un altre. I ell fa més de 30 anys que ho fa. Un treball imprescindible per a tot militant del teatre, i en resum, una demostració d’intel·ligència, coneixement, i amor a l’ofici.

Crítica: Paraula d'actor

23/10/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Joaquim Armengol

El temps escènic aplegat en l’actor, les anomenades taules, l’experiència de tota una vida damunt un i mil teatres poden donar lloc, sens dubte, a una classe magistral il·luminadora. Això és el que molts esperàvem de Maurize Durozier, ànima del Téâtre du Soleil d’Ariane Mnouchinke, en la seva estada a la Sala La Planeta el dissabte passat. Potser perquè molts teníem encara ben gravada a la memòria aquella experiència meravellosa que fou Sweet William de Michael Pennigton, que si no recordo malament va passar per Temporada Alta l’octubre del 2010. Res a veure, de fet, un actor amb l’altre, i això és formidable. Formidable perquè ambdós representen tradicions actorals completament distintes: l’una ancorada en la monumental figura de Shakespeare; i l’altre, magnetitzada per Maurize Durozier, ricament forjada per una amalgama extraordinària d’experiències i tradicions que ressalten la figura llegendària del Putxinel, símbol viu de la Commedia dell’Arte.

La tassa de te a l’entrada, l’encens que perfumava tot l’espai escènic, la paupèrrima escenografia i la llum caiguda i tènue ja feien sospitar l’aire espiritual i místic de la proposta que portava Maurize Durozier a la butxaca. L’actor, que partia d’ell mateix i la seva relació amb el teatre, provava reflexionar sobre el fet teatral, l’ofici i l’obscura vida interior de l’actor. L’actor quin misteri no és?!

Podia ser un monòleg, però va ser una mena de diàleg tan poc espontani com estrany i ambivalent. A on volia arribar Durozier? Perquè com diu ell mateix: ‘el que ets és el que fas’. La seva filla, asseguda enmig del públic, va ser cridada a escena: - Aline, fes-me preguntes!!! I així van anar succeint les coses...

Les coses van succeir tot passant per França, Amèrica i l’Índia, tradició que veu, fet i fet, el món com un teatre; i no s’erra pas! Doncs no és la vida pura il·lusió? Recordem que l’acte de Calderón de la Barca tampoc marrava gens en aquest sentit. Durozier va mirar de desplegar la xarxa de Maia i va dibuixar la dansa del déu Shiva amb gestualitat lenta, delicada i superba. El gran actor creixia, es feia veure, es transmutava meravellosament bé, de la mateixa manera que d’un salt final va portar-nos fins el Japó mític en un pictòric exercici samurai.

Durozier es va atrevir a formular una mena de decàleg del bon actor, el codi secret, com uns manaments enjogassats, que ben mirat són impossible de complir partint de l’autèntica veritat que va deixar caure amb implacable sinceritat: el descomunal ego dels actors, una malaltia incurable! Tanmateix, algunes perles interessants van entusiasmar a més d’un: la necessitat de la pèrdua total de la consciència en crear un personatge, la despossessió, el fet real de les supersticions que arrosseguen els actors com una maledicció, la lluita contra el propi ego, el dubte constant de l’intèrpret, la passió, les emocions, la consciència de paradís artificial que suposa passar la vida damunt l’escenari, la desgràcia de barrejar vida i teatre, el fer-se càrrec de l’èxit..., però que, en definitiva, cada actor fa humanament el que pot! Com molt bé podem comprovar ben sovint.