El temps escènic
aplegat en l’actor, les anomenades taules,
l’experiència de tota una vida damunt un i mil teatres poden donar lloc, sens
dubte, a una classe magistral il·luminadora. Això és el que molts esperàvem de
Maurize Durozier, ànima del Téâtre du Soleil d’Ariane Mnouchinke, en la seva
estada a la Sala La
Planeta el dissabte passat. Potser perquè molts teníem encara ben gravada a la
memòria aquella experiència meravellosa que fou Sweet William de Michael Pennigton, que si no recordo malament va
passar per Temporada Alta l’octubre del 2010. Res a veure, de fet, un actor amb
l’altre, i això és formidable. Formidable perquè ambdós representen tradicions
actorals completament distintes: l’una ancorada en la monumental figura de
Shakespeare; i l’altre, magnetitzada per Maurize Durozier, ricament forjada per
una amalgama extraordinària d’experiències i tradicions que ressalten la figura
llegendària del Putxinel, símbol viu de la Commedia dell’Arte.
La tassa de te a
l’entrada, l’encens que perfumava tot l’espai escènic, la paupèrrima
escenografia i la llum caiguda i tènue ja feien sospitar l’aire espiritual i
místic de la proposta que portava Maurize Durozier a la butxaca. L’actor, que
partia d’ell mateix i la seva relació amb el teatre, provava reflexionar sobre
el fet teatral, l’ofici i l’obscura vida interior de l’actor. L’actor quin
misteri no és?!
Podia ser un monòleg,
però va ser una mena de diàleg tan poc espontani com estrany i ambivalent. A on
volia arribar Durozier? Perquè com diu ell mateix: ‘el que ets és el que fas’.
La seva filla, asseguda enmig del públic, va ser cridada a escena: - Aline,
fes-me preguntes!!! I així van anar succeint les coses...
Les coses van succeir
tot passant per França, Amèrica i l’Índia, tradició que veu, fet i fet, el món com
un teatre; i no s’erra pas! Doncs no és la vida pura il·lusió? Recordem que l’acte
de Calderón de la Barca
tampoc marrava gens en aquest sentit. Durozier va mirar de desplegar la xarxa
de Maia i va dibuixar la dansa del déu Shiva amb gestualitat lenta, delicada i
superba. El gran actor creixia, es feia veure, es transmutava meravellosament
bé, de la mateixa manera que d’un salt final va portar-nos fins el Japó mític en
un pictòric exercici samurai.
Durozier es va
atrevir a formular una mena de decàleg del bon actor, el codi secret, com uns
manaments enjogassats, que ben mirat són impossible de complir partint de
l’autèntica veritat que va deixar caure amb implacable sinceritat: el
descomunal ego dels actors, una
malaltia incurable! Tanmateix, algunes perles interessants van entusiasmar a
més d’un: la necessitat de la pèrdua total de la consciència en crear un
personatge, la despossessió, el fet real de les supersticions que arrosseguen
els actors com una maledicció, la lluita contra el propi ego, el dubte constant
de l’intèrpret, la passió, les emocions, la consciència de paradís artificial que suposa passar la vida damunt l’escenari, la
desgràcia de barrejar vida i teatre, el fer-se càrrec de l’èxit..., però que,
en definitiva, cada actor fa humanament el que pot! Com molt bé podem comprovar
ben sovint.
