Parias

informació obra



Intèrprets:
Javier Aranda
Sinopsi:

Es pot fer filosofia amb una marioneta? La resposta la té Javier Aranda i un espectacle com Parias. L’escruixidora intimitat que crea aquest artista saragossà amb els seus titelles està al servei de les grans qüestions morals. Quatre ninots inspirats en personatges de grans obres del teatre i la literatura universal (HamletLa cantant calbaEl tiranicida i Els miserables) simbolitzen la degradació i la marginalització de l’ésser humà. Una proposta tendra, divertida, intel ·ligent, poètica i commovedora per despertar la reflexió i l’emoció a un públic adult sorprès per la manera com un titella toca allò més profund de l’ànima humana.

Crítica: Parias

09/12/2019

El retaule dels pàries

per Dani Chicano

La transgressió sembla que sigui més senzilla i més efectiva en el teatre de titelles, que en d’altres llenguatges artístics. Hi ha companyies espanyoles que excel·leixen en aquest sentit. Espejo Negro, de l’Ángel Calvente, possiblement sigui el millor paradigma d’aquesta afirmació, amb espectacles memorables com El circo de las moscas o Es-Puto Cabaret. També ho podria ser Teatro Corsario de Valladolid, amb peces d’un terror gòtic com Aullidos o La maldición de Poe. Parlem de titelles per adults, un gènere malauradament poc conreat a l’Estat. L’aragonès Javier Aranda, actor, manipulador, director, dramaturg, titellaire, en definitiva, n’és un exemple ben clar. L’any passat va portar Vida a Temporada Alta, una peça familiar meravellosa que va triomfar enduent-se tots els guardons possibles a la Fira de Titelles de Lleida 2018 i que va ser una de les revelacions del festival gironí. Abans de Vida, però, Aranda havia muntat quatre petites peces de microteatre -en aquest cas de titelles per adults-, amb ecos de Hamlet, Els miserables, El tiranicida i La cantant calba. En alguns casos, ecos molt remots.

El titellaire aragonès va unir les quatre peces en un sol espectacle, que va intentar que agafés volada en el moment de la seva estrena, però no ho va aconseguir i el va endreçar al calaix. Arran de l’èxit de Vida, però, els programadors li van demanar més material i afortunadament va aprofitar per fer reviure aquest retaule de quatre personatges fascinants, estranys i marginals. Es tracta d’un teatre fet a partir de materials senzills, però que requereix una perícia enorme tant en la construcció dels titelles -obra del mateix Aranda- com en la dramatúrgia i la manipulació. El Hamlet inicial ens dona les pautes per on transcorrerà el muntatge: una poètica fosca, exempta de paraules tret d’alguna expressió o onomatopeia, amarada d’humor –negre com el carbó en ocasions-, amb alguns punts de patetisme i uns ninots que actuen en perfecta simbiosi amb el manipulador que ara n’és una extensió, ara és el seu antagonista. En ocasions també és una mena de deus ex machina.

Quatre històries, quatre capses. De la primera, Hamlet, en surt un ancià que pren la vitalitat de la flama d’una espelma, d’on també la pren però l’altra cara de la moneda, la mort, representada per una calavera, que s’imposa. La segona capsa, una caixa d’eines, demana protagonisme, es sacseja, sona música de discoteca i sorgeix un clown ballarí, primari, hiperactiu, Tiranicida amb instints assassins. “Mato” és la seva expressió preferida, juntament amb “mira” i “pera”. És l’animador de la festa i farà més d’una aparició. La tercera capsa proporciona el moment més poètic de la vetllada quan el protagonisme recau en un sensesostre, un pidolaire (“probe”) entranyable construït amb cartró que es converteix al seu torn en titellaire (“tiretero”) i és treu els ulls de pega com un Edip qualsevol per quedar-se cec (“siego”) i així remarcar encara més el patetisme de la situació i fer més llàstima al vianant de l’univers de carrer que habita. El joc metateatral o metatitellaire, com vulgueu, és magnífic i Aranda executa el número amb una sensibilitat fora de mida. Per completar el quadre, surt de la darrera caixa la cantant calba -no té res a veure amb l’obra de Ionesco-, que es tracta més aviat d’un personatge marginal que intima amb el titellaire en una escena d’una certa sordidesa i patetisme. Tanca l’espectacle el Tiranicida, sempre divertit, sempre bestial, sempre desfermat, en un gir argumental que cal mantenir ocult. Aranda és, sense dubte, un dels millors titellaires espanyols, un virtuós del gènere, al qual paga la pena seguir.