Que tremoli el Mago Pop! Aquesta advertència la vaig deixar anar ja fa poques setmanes , quan una colla de miserables pseudorevolucionaris van okupar el Teatre Tantarantana amb l’objectiu aparent de representar, precisament, la seva pròpia versió sui generis del musical “Els miserables”. Però amb l’objectiu real d’encendre els carrers amb una revolta de les grosses. I donat que com qui diu al carrer del costat del Tantarantana es troba el teatre del mag , els revolucionaris amenaçaven llavors còctel Molòtov en mà en deixar el Victòria ben socarrimat. Doncs a aquella humorística amenaça declarada se n’afegeix ara també entre rialles una altra d’encoberta que , sense esmentar per a res a Mr. Pop, posa en perill la seva hegemonia màgica i el seu futur professional . I és que ara tenim clar que allò que al Victòria o a Broadway requereix una gran equip tècnic i una potent producció , es pot fer també al més petit escenari imaginable i comptant amb uns ben modestos mitjans econòmics. Jugant amb el títol del seu espectacle, es pot dir que Jordi Casado i Olives i Silvia Navarro i Perramon aconsegueixen que a la Sala Flyhard passin coses fantàstiques , gràcies a un grapat de trucs màgics d’aquells que ,donada l’estretor de la sala, tenen lloc a un pam dels teus nassos : aquí no hi caben aquella mena d’efectes especials que semblen sortits d’una superproducció de Hollywood o d’un megashow de Las Vegas... i que mentre t’enlluernen , t’escolen el truc d’amagatotis!
Però deixem la màgia a banda . Potser recordareu que , no fa masses anys, per aquesta mateixa Flyhard va passar una excel·lent proposta de Llàtzer Garcia titulada “L’última nit del món” en la qual l’autor de “Les mans” li retria homenatge a la mítica sèrie televisiva “Twilight Zone”, coneguda a casa nostra com “La dimensió desconeguda”. I també en tots i cadascun dels episodis d’aquella sèrie fundacional hi passaven coses veritablement fantàstiques que sovint irrompien al bell mig de les més quotidianes situacions i més domèstics escenaris, sense que cap mag tingués res a veure amb elles. Doncs , conscientment o inconscientment, també la petjada d’aquella dimensió desconeguda sembla projectar-se un xic al pis del barri de Sants en el qual té lloc l’acció d’aquest divertiment. I naturalment, si et trobes dins d’un pis ubicat a una escala de veïns del popular barri de Sants, aquí no hi pot faltar posant-hi banda sonora la veu de la més gran i més catalana diva sortida d’aquests carrers; la veu de Núria Feliu. Però si ens trobéssim a un tirant a opulent pis ubicat a l’exclusiu Upper West Side de Nova York, el més probable és que enlloc de trobar-nos la veu de la Feliu cantant temes de musicals de Broadway, ens trobéssim la veu de la mateixa Barbra Streisand que es va convertir en diva després d’haver triomfat a Broadway interpretant el musical “Funny Girl”. I curiosament, els responsables d’aquesta comèdia fan que també al modest piset de Sants en el qual passaran coses fantàstiques, hi sonin de forma fragmentada i embogida dos temes que ens evoquen molt aquells que la Streisand cantava llavors en aquell espectacle convertit després en reeixida pel·lícula . Saltant d’una sèrie de fa moltes dècades a una altra que triomfa ara mateix: si et trobes un veí que espia a un altre veí perquè creu que aquest pot haver comés un assassinat ( així arrenca justament el divertiment) , el primer que et pot venir al cap és que et trobes davant una versió delirant de la magistral pel·lícula “La finestra indiscreta”. Però si resulta que “l’investigador “ obsessiu s’ha muntat un podcast dedicat a temes criminals ( tremola també tu, Carles Porta!) ,la segona cosa que et ve al cap és que et trobes davant una versió lliure i casolana de la divertidíssima sèrie “Solo asesinatos en el edificio (Only Murders in the Building) “ , en la qual dos velles glòries del món de l’espectacle ara en hores baixes i una joveneta un xic perduda per la vida, acaben muntant un podcast amb molta audiència, tot partint de la intensa activitat criminal amb cadàvers a dojo que es produeix a l’edifici en el qual habiten. Un edifici en què , si algú pogués veure què es cuina a la cuina de l’altra banda del replà , a ningú li vindria de nou que el veí es disposés a gaudir dia sí i dia també d’un bon llenguado a la menier. Però un veí d’aquesta escala de Sants que es regali constantment amb aquests luxes culinaris al preu que va el peix al Mercat de Sants, i amb la renda per capita que tenen els habitants d’aquest edifici, té molts números per convertir-se en un veí del tot sospitós ... i del tot adient per triomfar al teu podcast! Amb una mica de sort, el detectiu afeccionat d’aquesta història, fins i tot podria arribar a aconseguir la celebritat dels col·legues que protagonitzen aquella altra sèrie nord-americana.
En qualsevol cas, cal constatar que , mentre passen coses fantàstiques i identifiquem homenatges latents o patents ( el nom d’Orson Welles també surt a col·lació) , ens trobem ficats en una agradable comèdia en la qual la veterana Teresa Vallicrosa demostra la seva condició de roba escenes , al costat de tres voluntariosos intèrprets que per moments semblen un xic necessitats de ser dirigits amb més precisió. Que, seguint una mica la marca de la casa Flyhard que es deixa veure amb bon rotllo a bona part de les seves produccions, entre tanta cosa fantàstica es produeix també una reivindicació de les petites coses de la vida que poden convertir-se també en fantàstiques si sabem com treure’n profit i no deixar-nos enlluernar per segons quins miratges. I que el somriures i/o les rialles estan gairebé garantits, malgrat que la comèdia tingui una arrencada una mica fatigosa, alguns dels seus fragments estiguin massa dilatats, i no totes les seves situacions còmiques funcionin igual de bé. La màgia no resol del tot aquests problemes. Però ajuda a reconèixer els aspectes més eixerits de la diversió, més enllà de les seves mancances.
