Una adaptació de La casa de la fuerza de l'Angélica Liddell
Paulina Elizabeth Lujan Morales tenia 16 anys. Al 2008 va ser raptada, violada i assassinada a l'Estat de Chihuahua, a Mèxic, just a la frontera amb els Estats Units.
Paulina, com altres milers de dones, va ser víctima del feminicidi mexicà. Dones matades pel sol fet de ser dona. Milers de dones assassinades en la més extrema violència i sota el silenci de la impunitat. La impunitat d'un sistema policial i judicial que arriba a l'extrem d'amagar els cossos i fer veure que els busca. Allà conviuen els factors que han portat a aquest paroxisme de violència: una gran quantitat de dones joves, treballant en maquiladores; la dominació dels narcotraficants; i una corrupció generalitzada.
Però per suposat un dels grans responsables és també el masclisme i la societat patriarcal mexicana, que ha arribat a culpar les mateixes dones de la violència que s'exerceix en contra seu, ja sigui per la seva manera de vestir o pel seu comportament dins la societat.
Un viatge per la barbàrie. Una barbàrie que no pertany només al poble mexicà. Per acostar-nos a aquesta barbàrie -encara que inicialment ens pot semblar tan llunyana-, i per deixar-nos tocar per ella, aquest solo ens parla del dolor individual per arribar a abordar un dolor més universal.
Genial treball, altra vegada amb la veu d'Angélica Lidell de fons. Aquella crueltat serveix per bastir instants de poesia, cinsime amarg i uns personatges que són capaços de fer justícia i delatar els seus assassins.
L'amor és una arma més violenta que una navalla. Perquè talla per tots cantons. Lidell construeix aferrant-se a aquest dolor. No és un cant artificiós, ni una violència falsa. El plor és autèntic. Quasi més encara, que si fos realitat, perquè se serveix des de la curta distància, fent que cada paraula reboti ben profund en l'ànima de tot espectador.
La interpretació de de Clémence Caillouel és sublim. No es deixa res al pap. Tot ho aboca, llepant el whisky perquè les ferides notin més la coïssor. El teatre de Lidell, si es viu des de la intensitat més carnal, més física, que es pot palpar reneix en la veu i ànima d'altres actrius. L'any passat, ja es va poder comprovar amb Mi relación con la comida, al Versus. Aquesta Paulina remet a La casa de la fuerza, Llliure, 2011), també amb aquelles violacions i assassinats del desert de Ciudad Juárez.
D'una contundència que encongeix els pulmons. L'home pot violar, segrestar i matar la dona, encara que llegeixi diaris i es preocupi per la humanitat. Perversa manera d'entendre la vida. Malaltissa.