Per si no ens tornem a veure

Musical

informació obra


Composició musical:
Marc Sambola
Direcció Musical:
Marc Sambola
Intèrprets:
Anna Lagares, Edgar Martínez, Marc Sambola
Coreografia:
Òscar Reyes
Vestuari:
Oriol Burés
Escenografia:
Toni Luque
Producció:
Aules
Autoria:
Alícia Serrat, Marc Sambola
Direcció:
Souhail Marchiche, Mehdi Meghari
Sinopsi:

Els Reis d’Arden reben una carta dels Reis de Dumaine on els proposen que la seva filla Anne es casi amb el príncep William d’Arden. Però els joves prínceps no tenen cap intenció de casar-se i menys amb algú que gairebé no coneixen. Tots dos, sense saber-ho, tenen la mateixa idea: Fugir amb una identitat falsa i descobrir com és el món més enllà dels seus regnes. Però per més disfresses que portin, i per més que canviïn una vegada i una altra d’identitat, els dos prínceps es troben i s’enamoren irremeiablement.

Per si no ens tornem a veure és la història de dues persones que no són el que diuen ser. És una història de disfresses i d’identitats falses on el destí, igual que l’amor, és inevitable. I és sobretot un homenatge a comèdies com Leonci i Lena, El joc de l’amor i de l’atzar o Al vostre gust, on les aparences i els enganys es barregen amb la comèdia i l’amor.

Crítica: Per si no ens tornem a veure

16/08/2017

Notable repertori musical amb una trama ben curta

per Jordi Bordes

La principal discussió d'un musical és si les cançons serveixen per avançat l'acció o, símplement, es dediquen a reflexionar sobre els pensaments interiors dels personatges. Aquest musical, que ja va triomfar en temporada puntual al Maldà i que ara torna a repetir aventura durant l'estiu amb molt bona rebuda de públic, gaudeix d'unes cançons a dues veus que juguen amb sonoritats complexes amb notable resultat però que quasi els hi és sobrera la història. No hi ha quasi conflicte ni girs dramatics perquè, des del mateix progframa de mà ja es resol el dilema. I perquè la ingenuïtat dels personatges no sembla que en puguin pensar cap altre. De totes maneres, Alícia Serrat repeteix el joc metateatral de trencar  la trama amb la peripècia dels actors, tant senzilles com efectives com ja feien a Clicks, Merda d'artista o Patufet, el musical. Aquell equip de Pegados sembla que s'ha desmembrat i Serrat continua presentant peces a la cartellera barcelonina, amb prou èxit. en tots els seus treballs hi ha aquest joc que descol·loca l'espectador i que té molt de joc, de patilla. Ara, potser, el problema és que es manté com a únic contrast d'una història massa plana, evident, i amb un espai escènic que apuntava a ser molt més conceptual (a transformar-se) per sorprendre el públic compodria ser aquell de Les dones sàvies. Però no. és efectiu, bonic, però nopot desplegar més sorpreses possiblement perequè la trama no té gens de gruix ni tant sols de girs. 

Tot i això, paga la pena apropar-s'hi, escoltar les interpretacions i riure's dels equívocs (ben blancs) constants. Refrescant com un granissat de maduixa.