Per un sí o per un no. direcció Elena Fortuny

informació obra



Autor:
Nathalie Sarraute
Direcció:
Elena Fortuny
Intèrprets:
Isabelle Bres, Mari Pau Pigem
Traducció:
Albert Tola
Il·luminació:
Lluís Serra
Ajudant de direcció:
Daniel Cuello-Esparrell
Sinopsi:

Dues amigues han quedat per anar al teatre, l’amistat d’anys es troba en un punt particularment tens. Les seves vides en el món en què vivim no permeten precisament converses pausades on confrontar punts de vista. Com a molt, reben o envien algun WhatsApp o posen un m’agrada a la fotografia de l’altra. Ja no és el mateix. Trobar-se al teatre, com fa uns anys quan passaven hores parlant davant una copa de vi o d’un cafè després de la funció, amb l’esperit eixamplat per una experiència comuna, sembla una bona manera de retrobar-se. Potser l’única. Quan arriben a la sala però, s’adonen que la funció no començarà. És materialment impossible que ho faci. No els quedarà cap més remei que trobar-se cara a cara, l’una amb l’altra. Sota les paraules més simples, sota els moviments fisiològics i psíquics soterrats, la tensió creixerà provocant malestar i fascinació. Aflorarà tot un passat amagat d’abismes inconscients i pulsions agressives. Les paraules ens fereixen i amb elles ferim als altres. Però, el silenci és molt pitjor.

Crítica: Per un sí o per un no. direcció Elena Fortuny

08/03/2020

Des d'una perspectiva diferent

per Iolanda G. Madariaga

Convé anar a l’Akàdemia per veure aquesta brillant comèdia que Nathalie Sarraute va escriure per a la ràdio el 1982. En un moment en què la comunicació s’ha omplert de soroll a tots els nivells, convé aturar-se a reflexionar sobre el pes de les paraules i el to en què es diuen. L’obra, representada en multitud d’escenaris arreu, es va poder veure al Poliorama amb Josep Maria Flotats i Juanjo Puigcorbé el 1986. Vint anys més tard, Lluís Soler i Manel Barceló donaven vida a Home 1 i Home 2 a la Muntaner. Sarraute va donar aquests asèptics noms als seus personatges, potser estava usant el masculí com a genèric, doncs, en aquesta darrera versió, Isabelle Bres i Maria Pau Pigem encaixen meravellosament unes rèpliques que semblen pensades expressament per a elles. Elena Fortuny ha despullat la peça de convencionalismes per situar el debat precisament en un teatre: una reubicació amb la qual la peça guanya una dimensió metateatral. El cartell de la funció, d’altra banda, insinua un espai escènic fins i tot més abstracte: el desdoblament en dues postures irreconciliables que, a vegades, vivim com angoixant contradicció. El teatre esdevé així la palestra ideal on exposar-les i sotmetre-les al judici del respectable. Les dues dones inicien el seu debat en el pati de butaques per portar-lo, poc després, al centre de l’escenari. La disposició dels espectadors és també una novetat, col·locats a banda i banda d’un ample passadís central. Al final d’aquest, trobem dos topalls/murs brunyits de tal manera que reflecteixen la imatge de les dues dones amb més o menys deformitat. I és just per aquesta disposició que hom es troba forçat a escollir on mirar en la major part de la funció. La proposta escènica fa lluir un text amb moltes capes. Més enllà de la història d’una antiga amistat que trontolla per tres paraules dites en un to de condescendència, ens trobem amb dues postures vitals enfrontades que tan sols es retroben quan ambdues són capaces d’explicar-se des del jo més íntim dels sentiments, de les emocions. El sobri i precís treball de Maria Pau Pigem i Isabelle Bres està puntuat per una efectiva il·luminació. Tot plegat, redimensiona el clàssic contemporani dotant-lo de nous colors en un canvi de perspectiva molt fructífera.

Trivial