Perdiendo el tiempo

Dansa | Circ

informació obra


Autoria:
Ignasi Gil, Anna Maria Ricart
Intèrprets:
Mar Gómez, Xavier Martínez, Tilda Espluga
Coreografia:
Mar Gómez
Escenografia:
Joan Jorba
Vestuari:
Mariel Soria
Il·luminació:
Memé Boya
Producció:
Marta Riera
Direcció:
Mar Gómez
Sinopsi:

En un univers on el temps corre veloç, dos personatges s’aturen per contemplar els seus records desordenats,. Tancats dins d’un gran rellotge veuen com l’engranatge que l’activa es trenca: segon a segon, el temps s’atura. En lloc d’aprofitar per fer allò que mai feren, decideixen perdre el poc temps que els queda… divertint-se.

Personatges amb records confusos, amb memòries retingudes i somnis amputats. Els seus últims moments de vida es converteixen en un espai anàrquic des d’on contemplar, de forma impertorbable, com el temps s’esmuny i percebre-ho amb la mordacitat i la tendresa de qui se sap lliure.

Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

Crítica: Perdiendo el tiempo

23/03/2015

Dansa-teatre amb divertiment i sense brúixola

per Jordi Bordes

La companyia Mar Gómez es caracteritza per realitzar una dansa divertida amb una mínima narració al darrere. De fons, sempre hi ha un punt d'erotisme (més o menys evident) i moments mil·limetrats de coreografia que s'alternen sense manies. Aquest treball té molt d'impressionista. De donar referències al temps, als rellotges a les escultures que surten en el carrilló. D'imaginar-se quina relació poden guardar dins de la maquinària, sempre separats per l'engranatge però compartint una mateixa ombra i una nova il·lusió a sortir a repicar les campanes. El punt de partida, doncs, és molt suggerent. Però no han sabut trobar-li una evolució als personatges ni a la trama. En qualsevol moment podria acabar l'espectacle i ningú s'estranyaria, signe que la textura dramatúrgica és quasi invisible. 

Hi ha, sí, precioses sorpreses tant en l'element escènic com en la concepció coreogràfica. Alguns elements remeten al circ com ara al pal xinés o a la roda alemanya. Però aquesta voluntat de treure un nou artilugi de sota el terra acaba sent gratuït perquè ve d'enlloc i no aporta res. La complicitat dels ballarins és absoluta. Al seu treball de mim li sobra algun gest. La intenció marcada al rostre, als ulls és més vàlida que massa moviment de braços... una peça que seria bo reajustar-la per aconseguir que sonés la campana quan arribés l'hora, amb una lògica i una poètica que conciliés dansa i matemàtica.  

Trivial