Perdiendo el tiempo

Dansa | Circ

informació obra


Autoria:
Ignasi Gil, Anna Maria Ricart
Intèrprets:
Mar Gómez, Xavier Martínez, Tilda Espluga
Coreografia:
Mar Gómez
Escenografia:
Joan Jorba
Vestuari:
Mariel Soria
Il·luminació:
Memé Boya
Producció:
Marta Riera
Direcció:
Mar Gómez
Sinopsi:

En un univers on el temps corre veloç, dos personatges s’aturen per contemplar els seus records desordenats,. Tancats dins d’un gran rellotge veuen com l’engranatge que l’activa es trenca: segon a segon, el temps s’atura. En lloc d’aprofitar per fer allò que mai feren, decideixen perdre el poc temps que els queda… divertint-se.

Personatges amb records confusos, amb memòries retingudes i somnis amputats. Els seus últims moments de vida es converteixen en un espai anàrquic des d’on contemplar, de forma impertorbable, com el temps s’esmuny i percebre-ho amb la mordacitat i la tendresa de qui se sap lliure.

Espectacle recomanat a partir de 7 anys.

Crítica: Perdiendo el tiempo

09/03/2015

Barreja la dansa, teatre de gest, circ i música al servei d'una trama de gènere fantàstic

per Andreu Sotorra

La coreògrafa i ballarina Mar Gómez i la seva companyia de dansa no han perdut gens el temps. Ben al contrari del que anuncia el títol d'aquest espectacle, que ve de lluny, presentat al Mercat de les Flors fa tres anys, amb un recorregut de gira posterior, i tinc la sensació que per a un públic general, no pas només el familiar com el que ja va ocupar la programació de Viu el Teatre el setembre passat i ara hi torna, una constatació que el llenguatge teatral no té fronteres d'edat quan és capaç de tocar la sensibilitat d'espectadors de totes les edats.

'Perdiendo el tiempo' barreja la dansa, el teatre de gest, el circ i la música —caldria afegir-hi el vestuari— al servei d'una trama de gènere fantàstic, ple de metàfores per als més grans i d'imatges suggerents per als més petits, i també de ressonàncies clàssiques com la del mite de Diana Caçadora, personatge que interpreta la mateixa Mar Gómez.

L'ambientació escenogràfica està feta de peces mòbils amb 24 mòduls o 24 rellotges de paret —segurament que una simbologia de les 24 hores del dia— amb una estructura que fusiona elements de pista de circ com la roda alemanya i el pal xinès i que després es desmunta en diverses peces, des de la gegantina roda inicial a la de miniatura (una nòria de joguina, unes boles metàl·liques de pèndol grans i petites, un circuit de carrerons de fusta, un paraigua de flors...). Els dos personatges de 'Perdiendo el tiempo' reaccionen a l'aturada del temps aprofitant precisament el temps que els queda.

L'estructura de mòduls de rellotges es transforma en escales, seients, murs, contenidors, mentre els dos personatges —ell i ella— van entrant en un joc de desig, de romanticisme clàssic, de cors que bateguen, d'arc i fletxes, de desig i rebuig, d'estira-i-arronsa, de llenguatge poètic i d'humor, d'acrobàcies i coreografia que captiva durant una hora justa tota mena d'espectadors i, en aquest cas, d'una manera especial, els més petits que segueixen la història muda amb la sensació que ells mateixos es convencen que hi ha encara imaginació més enllà de les sofisticacions audiovisuals i digitals que els envolten. Una encertada recuperació d'un dels espectacles més ben fets i de registre més internacional creat aquí que no hauria de tenir, per ara i tant, data de caducitat. (...)

Trivial