Malgrat haver-se passat bona part de la seva força breu existència cantant “La vie en rose” i convertint aquell tema gairebé en himne existencial, el cert és que la incommensurable Édith Piaf, no va gaudir mai pas d’una vida tenyida de color rosa. De la seva ben desemparada infància i adolescència, i de les tragèdies que la van assetjar fins i tot quan ja triomfava als escenaris, en dona bona mostra aquella pel·lícula titulada precisament “La vie en rose” que li va permetre guanyar l’Oscar a la millor actriu a l’estupenda Marion Cotillard. I de la forma com les ferides vitals van acabar visualitzant-se al seu petit cos, en són testimoni les imatges fotogràfiques i les filmacions que ens mostren el fràgil i molt envellit aspecte que lluïa als escenaris poc abans de morir, quan tot just tenia quaranta-set anys. Curiosament, la mateixa edat que tenia al morir una altra dona de talent llegendari ben castigada també per una vida tenyida de colors entre els quals no hi cabia el rosa: la no menys gran Judy Garland. Seguint amb els paral·lelismes, totes dues van oferir al mític Carnegie Hall de Nova York concerts d’aquells que amb el temps s’acabarien transformant en testimonis del cim al qual podia arribar el seu talent; un cim que , també en els dos casos, va arribar a la seva cota més alta quan més patèticament s’apropaven a l’abisme vital.
El concert de la Garland al Carnegie, va ser recreat fa uns anys per Rufus Wainwright en un memorable espectacle que va passar també per l’Auditori de Barcelona. I el concert de la Piaf, ocupa ara bona part de la segona part d’aquest altre notable espectacle , en el qual la meravellosa Nathalie Lermitte es fica sota la pell i sota les cordes vocals de la Piaf, sense voler alhora convertir-se en un clon seu. Quelcom que ella mateixa s’encarrega de remarcar a l’últim fragment d’aquest homenatge-recital mig teatralitzat, tot recordant-nos que de Piaf només n’ha hagut i n’haurà una, encara que al llarg dels seixanta anys que han transcorregut des de la seva mort, d’imitadores i d’espectacles teatrals que reviuen la seva figura, n’hagin hagut un grapat. El gran encert de l’estupenda Lermitte consisteix precisament en estar tota l’estona evocant de forma prodigiosa la figura i la veu del mite, i no permetre alhora que el mite evocat faci d’ella una difusa fotocòpia. En aquest sentit, hi ha a l’espectacle un moment especialment definitori, situat precisament en aquest segon acte que reviu en gran mesura el concert del Carnegie Hall. La Nathalie adopta en aquest breu moment i de forma mimètica la imatge emblemàtica que tots tenim d’aquella Piaf en plena decrepitud física. La perruca, el vestuari i la gestualitat han esborrat per complert la Nathalie. Però just quan el tema e´s a punt de finalitzar ,ella mateixa s’arrrenca la perruca i capgira el gest, per tornar a ser la Piaf recreada i no fotocopiada que ha estat tota l’estona. I amb la complicitat dels seus fantàstics músics, és justament la recreació amanida amb un toc d’irrenunciable personalitat pròpia, la que ens permet gaudir plenament d’aquesta col·lecció de memorables temes , evitant la sensació de trobar-nos davant una rèplica sense ànima.
No tot funciona igual de bé , a l’espectacle .En aquest sentit , se li pot retreure el banal intent de crear una mena de rerefons dramatúrgic mitjançant unes projeccions que , de vegades ,cauen en la reiteració tòpica (París en va prou sobrada de imatges enregistrades com per a recórrer a les repeticions o limitar-se al més previsible) i de vegades, en la pura incoherència expositiva: de cop i volta, et surt a la pantalla la noticia de la mort de La Môme Piaf, per tornar-la a tenir ben viva tot just un moment després ,mentre desfilen també de forma anacrònicament desordenada alguns rostres de cèlebres amants i/o col·laboradors, sense intentar mai construir un mínim relat a partir d’aquest desordre material. Però per sort, Nathalie, Piaf, el seu gloriós repertori, i els musics que el recreen en un muntatge que porta ja forces anys donant voltes pel món, s’acaben imposant a tot.
