Deia el malaguanyat escriptor Paul Auster en una de les seves novel·les més conegudes, «Trilogia de Nova York»: “El cel de París té les seves pròpies lleis, i funcionen independentment de la ciutat que hi ha a sota. Si els edificis semblen sòlids, ancorats a la terra, indestructibles, el cel és vast i amorf, subjecte a constants agitacions.”
Una d'aquestes agitacions populars va ser l'atzarosa vida i la curta —perquè va morir als 46 anys—, però intensa aportació artística de la cantant, actriu i compositora Édith Piaf, el nom de guerra d'Édith Giovanna Gassion (París, 1915 - Grassa, 1963), de qui les múltiples biografies, les versions musicals i el cinema n'ha divulgat més enllà dels miracles tot el que se'n podia saber i el que se'n podia inventar com passa amb els mites.
L'espectacle «Piaf! The show» és un d'aquests homenatges permanents a qui va ser probablement la cantant francesa més valorada i estimada del segle XX. L'espectacle fa més de quinze anys que volta pel món amb un milió d'espectadors a la butxaca, passant per més de cinquanta països i actuant, entre altres espais, al Carnegie Hall de Nova York o tornant als orígens, a l'Olympia de París, teatre que la mateixa Édith Piaf, dos anys abans de morir, i quan la seva salut ja estava molt dèbil, va ajudar a salvar de la ruïna amb una tanda de concerts.
Ara és la cantatriu —per dir-ho en català afrancessat— Nathalie Lermitte la que es posa en la pell d'Édith Piaf amb un espectacle d'unes dues hores que segueix un guió teatralitzat, amb un respecte absolut per l'homenatjada, fent un repàs sobre el que va ser la seva vida i sense abusar en cap moment de l'aura del mite sinó donant valor, sobretot, al repertori escollit de les cançons d'entre el seu immens catàleg.
La intèrpret Nathalie Lermitte, que canvia diverses vegades de vestuari per marcar cada etapa de la Piaf, s'acompanya de quatre músics que s'adapten també, amb gorra de taverna o vestit negre elegant, a les diferents èpoques que l'espectacle recorre, des dels inicis més humils de la Piaf, en tavernes i cafès-concert, encara abans de la Segona Guerra Mundial, passant per l'etapa del cabaret Le Gerny’s, regentat per Louis Leplée, que és qui porta del carrer a l'escenari Édith Piaf, abans que ell fos assassinat i es trenqués el miratge, i saltant a les nombroses aventures amoroses d'Édith Piaf, amb noms tan coneguts com Marlon Brando, Yves Montand, Charles Aznavour o Georges Moustaki, entre altres.
Però, per damunt de tots ells hi ha el boxejador francès d'origen algerià, Marcel Cerdan, potser l'amor de debò, que perd tràgicament en un accident d'avió entre Nova York i París, i que desencadena la davallada d'Édith Piaf, addicta a la morfina, que acaba portant-la a la mort de joventut als 46 anys.
L'espectacle fa un viatge al París del blanc i negre, del mític blanc i negre de la fotografia de llum de nit, amb una projecció constant de la cúpula de Montmartre, el Café de Flore del Boulevard Saint-Germain, els ponts del Sena, les imatges de la mateixa Piaf, retalls de revistes de l'època i, en algun moment, la fusió del gest o la gesticulació que enllaça amb el gest o la gesticulació de Nathalie Lermitte.
La principal virtut de l'espectacle no és només la seva teatralització subtil sinó l'excel·lent interpretació tant de Nathalie Lermitte com dels quatre músics. Ella, sense voler ser Édith Piaf, perquè, com diu al final de l'espectacle, “de Piaf només n'hi ha una”. Ells quatre, amb algun solo (piano, percussió, acordió, contrabaix) que agraeixen els més melòmans i que reconeixen sobretot la intervenció extraordinària a l'acordió de Frederic Viale.
Nathalie Lermitte no es limita a interpretar el repertori escollit sinó que interactua amb els quatre músics, deixa en l'aire algunes pinzellades sobre la vida d'Édith Piaf i només es permet una caracterització, amb una perruca semblant al cabell arrissat negre de la cantant, en un moment final, breu, quan vol remarcar la decrepitud d'Édith Piaf.
El repertori, una vintena llarga de peces, combina algunes no tan conegudes amb les més populars d'Édith Piaf, com «Sous le ciel de Paris», «Padam padam», «Milord», «Non, je ne regrette rien» o, per descomptat, «La vie en rose». Només cal veure, al Tívoli, la cara de sorpresa dels quatre músics i de la mateixa Nathalie Lermitte —que per cert s'adreça sovint en anglès als espectadors pensant segurament que el francès és cosa de quatre gats— quan en una escena final, amb la lletra de «La vie en rose», estil karaoke, a la pantalla, l'auditori català —cal dir que d'una determinada generació molt lligada educativament al francès— supera totes les expectatives i es posa a cantar a cor, l'emblemàtica peça d'Édith Piaf com si es trobés al moll de l'os del mateix Olympia de París, al cim de Montmartre o als Camps Elisis.
I tot això, a poques setmanes dels Jocs Olímpics del centenari i en una setmana que la cançó francesa també havia perdut un altre mite com Françoise Hardy, a més de viure la convulsa remoguda arran dels resultats de les eleccions europees que torna a portar els francesos a triar, aquesta vegada sí, entre fusta o redolta.
Tornem a recordar allò que deia Paul Auster a «Trilogia de Nova York»: “El cel de París té les seves pròpies lleis, i funcionen independentment de la ciutat que hi ha a sota. Si els edificis semblen sòlids, ancorats a la terra, indestructibles, el cel és vast i amorf, subjecte a constants agitacions.”
Per si de cas, no és que sempre ens quedi París, com deia aquell, sinó que, posats a triar, per anar endavant, sempre ens quedarà l'enigmàtic “Padam, padam, padam”. (...)
