Los Detectives, una jove companyia que es va donar a conèixer amb Kopfkino (2016), explora certs significats culturals a partir del treball amb el cos i altres paràmetres físics per produir un “teatre coreografiat”. A Pienso casa, digo silla l'atenció recau novament sobre els cossos, pràcticament l'únic que hi ha a escena. Les intèrprets, que exhibeixen un aire volgudament púdic o primmirat, incipientment extàtic, ens reben i ens acomiaden amb una total disponibilitat i obertura, amatents a acollir amb devoció qualsevol senyal o gest de bona voluntat. Són Mariona Naudin, María García Vera i Laia Cabrera. Aquesta darrera es va incorporar tardanament al projecte, en la concepció del qual hi va intervenir també Marina Colomina, amb la complicitat d'Amaranta Velarde i a partir de la dramatúrgia de Sofía Asencio. Les tres performers juguen, de primer, a desestabilitzar les nostres expectatives, amb la disseminació d'objectes i el guiatge en la distribució del públic a les grades. Tot això serveix de preàmbul a una interrogació escènica sobre la possibilitat de la creença religiosa o la transcendència en una societat com la nostra.
El punt de partida d'aquesta investigació corporal i coreogràfica és la tradició de les visionàries de l'Edat Mitjana, amb Santa Hildegarda von Bingen al capdavant, que es confronta amb el nostre món dessacralitzat. Val a dir que no hi ha cap menció directa a aquesta figura, tot i que s'insereixen fragments d'algunes de les seves visions i d'una carta on parla del seu do. La peça està concebuda com un ritual que examina la possibilitat de creure en quelcom avui dia, i no fa sinó assenyalar la nostra incapacitat d'integrar el sentiment religiós. L'acció inicial en què una de les tres intèrprets colpeja l'aire amb un pal a la mà i la visió impedida esdevé una encertada plasmació escènica de la nostra incapacitat d'orientar-nos més enllà del món purament sensorial.
La qüestió de la fe i l'entrega sense reserves cal buscar-la en l'actitud de receptivitat absoluta, que no exclou en cap cas l'humor ni l'autoironia. Les diferents fases de l'evolució escènica, del transitar corporal per l'espai i la temàtica proposada, venen separades pel so d'una campaneta i inclouen cants, cops autoinfligits i la interacció amb objectes diversos que operen en el sentit d'una deliberada banalització. Però tot d'una manera induïda, és a dir, com si les performers actuessin al dictat d'una força superior. Amb la inseguretat de qui està rebent unes ordres mudes i telepàtiques, procedents d'una instància que cal descodificar, frasegen una cançó hilarant que parla d'una muntanya sembrada d'ulls. Tot i que el moviment escènic està servit amb una actitud que desconcerta i mou al riure, en aquest número musical cal llegir-hi, encriptada, una lúdica paràfrasi de la descripció que va fer Hildegarda de la facultat visionària, com també un intent desesperat de restituir mitjançant la música la connexió amb el sagrat.
Vegeu l'article sencer publicat a Núvol el 15 de juliol de 2019
