El cap de setmana del 3 al 5 de juny d’enguany, va celebrar-se a
l’Alberg Mare de Déu de Montserrat de Barcelona, la segona edició del
Festival Píndoles, el primer (i únic fins al moment) festival de
microteatre a Barcelona, un moviment que pren força a casa nostra, tal i
com vaig comentar en un article sobre la sala i un dels espectacles a ‘Microteatres Barcelona’. També us remeto a la crítica de tres dels espectacles que van presentar-se al primer Píndoles el juny del 2015, i que vaig veure a primers de 2016 al Teatre Atrium de Viladecans.
Els dies 3 i 4 (divendres i dissabte) al vespre, van fer-se els 12
microesspectacles generals, i el dia 5, els 3 per a públic infantil, al
Lluïsos Teatre de Gràcia.
De la mà dels seus impulsors, Giulia Poltronieri i David Barrera
(director del mateix Alberg), aquesta proposta es consolida, i es
ramifica a d’altres sales de la ciutat, que presentaran alguns dels seus
espectacles en el futur, com ja va passar en la primera edició, que té
un nom: ‘GiraPíndoles’. Divendres vaig assistir-hi, i cal dir que estava
‘a petar’, amb una concurrència que copava totes les localitats de les 3
funcions que feien cadascun dels 6 espectacles de la nit (entre les
20:00 o les 24:00 hores, a intervals d’una hora) que es representaven a 6
espais diferents d’aquest curiós i arquitectònicament impagable
equipament de Vallcarca-El Carmel. Un exterior, al bosc circumdant, una
àmplia sala d’actes, 2 sales a la recepció i al primer pis (a la primera
va tenir lloc la nostra III Trobada de Teatre per a joves a Catalunya, el gener), un dormitori amb les seves lliteres, i una mena d’Office de la cuina, al soterranis posteriors a l’edifici.
Lluny de formalismes, però perfectament planificat, el mateix David
anava organitzant els grups d’espectadors que seguien als/les
voluntaris/àries que els conduïen a cada espai. Mentrestant, entre
funció i funció, el bar a la terrassa servia beure i menjar als
assistents.
El que vaig veure, us ho explico a continuació:
Notícies del futur
La neboda del futur ve a fer una visita al seu oncle i li explica
totes les coses horribles que passaran si no segueix les seves
instruccions. Té poc temps. Només hi ha una persona culpable del destí
fatal i ha de sacrificar-la.
Dramatúrgia i direcció: Lara Díez.
Intèrprets: Lara Díez i Ivan Padilla.
Gènere: Comèdia.
![]()
Una molt agradable sorpresa* en format
de ciència-ficció, on ens parlen dels viatges en el temps, i els perills
que comporten, ja que canviar el passat és canviar el futur. Però això
seria molt poc dir d’aquest esplèndid guió de la Lara Díez, que a més
dirigeix i protagonitza la peça (en total 4-5 moments d’aplaudiments
abans del final), que ens parla sobretot de que les coses no ens passen
per casualitat, que tenim uns patrons de conducta, o digues-li una forma
de ser, que ens condueix irremissiblement al nostre destí. I no només
en el personatge del ‘tiet’, com sembla que va enfocada l’obra, també en
el de la neboda… I tot això en 15 minuts i en clau d’humor? Sí.
Si el tema és suggerent per a vosaltres, us remeto a la magnífica ‘Peggy Sue se casó‘ de Coppola, o a la frase de Novalis ‘Sentiment i destí són dos noms per a un mateix concepte’.
*Sorpresa pel que fa a l’argument. Ja hem publicat algunes crítiques sobre la trajectòria de Lara Díez i Retret Teatre, i no és cap sorpresa que hagi agradat tant.
Homenatge
Aquest és un homenatge al gaudir. A tantes joves,
ara ja majors, que sacrificaren el seu gaudi per tota una vida cuidant
als del seu voltant.
Dramatúrgia i direcció: Catalina Inès Florit.
Escenografia: Joan Aguilo´, Elionor Sintes.
Produccio´ executiva: Irati Irulegi.
Actors: Àlvar Triay i Berta Vidal.
Gènere: Oda.
Companyia AFLEL.
El més destacable d’aquest petit drama rural en clau illenca, amb un irresistible perfum costumista que ens remet a Llorenç Villalonga,
és què hi fa en un festival on es suposa que s’hi veuen obres actuals,
joves la major part, i en un entorn d’innovació teatral. La història del
Miquel, propietari d’un bar, i la Senyora Àgueda, una madura que ha
viscut sempre al servei dels altres, renunciant als seus desitjos, ens
colpeja igualment. Amb un ritme pausat, ella va atrevint-se a demanar
fer aquelles petites (o grans) coses que s’havia privat pel ‘què diran’
tan fatídicament present a les societats més tancades. Però la senyora
ha decidit que aquesta nit se’ls vol treure tots de cop… beure, fumar,
ballar, besar…
Es busca un Seat Ibiza
![]()
És de nit, no hi ha ningú. La Sara i la Marina estan juntes. Esperen.
Branques, troncs, fulles i terra limiten el seu espai. On són? Fa
quantes hores? Algú les vindrà a buscar? Algú les trobarà?
Dramatúrgia: Anna Collell Codina.
Direcció: Maria Voronkova.
Intèrprets: Luciana Capano i Maria Cuevas.
Escenografia: Xavier Vila.
Il·luminació: Joan Gil.
Gènere: Thriller psicològic.
Efectivament, com la mateixa companyia
descriu, es tracta d’un thriller psicològic. La història de dues
germanes (o això interpretem, podrien ser amigues de tota la vida) amb
un ‘problema’ amb el marit d’una d’elles, que trobem a una clariana del
bosc (a l’exterior de l’Alberg), parlant i discutint. Per què no marxen
d’allà? Un es pregunta. Més que obrir un debat sobre algun tema dels
tractats, allò que s’explica forma part dels elements que van
intrigant-nos i segons com, angoixant-nos. De fet diria que es tracta
més d’un exercici d’estil, d’explorar les possibilitats d’una peça
teatral curta feta en un espai insòlit, i quines emocions pot despertar
en l’espectador. Una de les millors idees de direcció és la utilització
per part de les dues actrius de les llanternes, ja que justament a
aquella hora es feia fosc, i com s’il·luminaven mútuament a voltes, o bé
d’una a l’altra, a la cara. Com us estareu preguntant segurament, la
relació de tot plegat amb el títol és bàsicament anecdòtica.
B.I.C (Breu Introducció a la Comunicació)
Quan la Doctora Costa es disposa a començar la seva classe de
Comunicació als alumnes de la Universitat, el Professor Garcia la
interromp reivindicant que és ell qui ha de donar la classe perquè així
li ho ha comunicat el Rector. Ella, però, farà cas omís del seu ex-marit
i entre els dos faran una breu introducció a la comunicació als seus
alumnes que, molt probablement, no oblidaran mai.
Autor: Marc Torrecillas.
Direcció: Marc Torrecillas.
Intèrprets: Marc Barbena i Estefi Garcia.
Gènere: Comèdia.
Una parella de professors universitaris
aprofiten (dubto molt de que sense ser-ne conscients) que s’han separat
recentment, per ventilar els seus draps bruts, de forma que la classe
que tots dos anaven a impartir als alumnes, esdevingui molt més
interessant i carregada de sentit. Bé, precisament la classe anava sobre
els sentits: imagineu-vos-els parlant de la vista, l’oïda, l’olfacte,
el gust…). I un home abandonat per la seva exdona per un afer de
faldilles, i el despit d’aquesta, dóna per molt.
Sobretot si deixa veure al darrera la passió que els va unir.
Especialment si la direcció és bona i l’actriu és Estefi Garcia, que borda el seu paper.
Checkpoint Charlie
![]()
Dues germanes de l’Alemanya dividida dels anys 60, conversen per
última vegada a través d’una escletxa del mur de Berlín. Un soldat les
vigila. Totes dues són joves i tenen somnis i desigs i, malgrat el mur,
faran el que sigui per fer-los realitat. Però els somnis canvien
depenent de quin costat del mur tens la sort de quedar.
Dramatúrgia: Sílvia Navarro.
Direcció: Helena Fortuny.
Intèrprets: Laura Daza i Berta Roselló.
Gènere: Drama.
Dia: Divendres 3 de juny.
Horaris: 20h, 21h, 22h, 23h.
En un format que comença amb dos
monòlegs consecutius, un per cada actriu, però que en realitat
corresponent a un diàleg telefònic del qual no escoltem a qui està a
l’altre costat, es desenvolupa aquest text, que ens vol fer reflexionar,
crec, sobre l’esdeveniment concret del Mur de la Vergonya que va caure
el 1989, la qual cosa aconsegueixen perfectament. I de pas, dels murs
que tots ens trobem, encara que no siguin físics. Però això darrer no
s’ha espremut prou, al meu entendre. L’encert més gran serà passar
d’aquest diàleg telefònic a un cara a cara entre dues persones que no es
poden veure, però sí escoltar. Una mica com la conversa de dos
presoners.
Encaixes
Quatre noies desempaqueten caixes i, mentre retroben objectes del
passat, recuperen records de l’època de l’institut. Quatre vivències
diferents d’una època en comú, quatre melodies diferents d’una mateixa
cançó.
Dramatúrgia: Clàudia Ibàñez.
Direcció: Maria Codony, Laia Garcia, Clàudia Ibàñez i Cristina Ruiz.
Intèrprets: Maria Codony, Laia Garcia, Clàudia Ibàñez, Cristina Ruiz.
Música: Jan Pagès.
Gènere: Drama.
Probablement el millor treball coral de
la nit. Un músic toca una guitarra com si d’un baix es tractés,
ambientant les quatre actrius que, d’entre el públic, surten a
desembalar les 4 caixes que contenen records d’infantesa i adolescència.
4 dones joves que han acabat els seus estudis, i afronten el repte de
la seva pròpia vida. Però més que del futur, parlen del passat, de les
amistats, la família i la seva experiència com a estudiants. Enmig, les
notes de ‘The Wall’ de Pink Floyd, que tancarà el curt espectacle sobre
aquell moment de la vida, que tots i totes hem afrontat d’alguna manera.
Destacar la bona coordinació dels diàlegs, que alhora ens remeten a un
sentiment compartit entre totes quatre, i també a un exercici de no
cansar-nos amb aquelles coses que les hi són comunes. També la
interpretació musical, impecable i que ambienta perfectament el conjunt.
Vistos a l'Àtrium de Viladecans, el 24 de febrer de 2017
Lleones
![]()
![]()
![]()
Les entrevistes de feina cada cop són més dures, més personals, més ferotges.
Role playings, qüestionaris impossibles, exercicis en grup… Una
autèntica tortura. Però l’Oscar necessita la feina i està convençut que
pot aconseguir-la. ¿Fins on estarà disposat a arribar?¿És realment el
candidat ideal? Benvinguts a Hunting Global Industries. Benvinguts a
recursos humans.
Dramatúrgia i direcció: Sílvia Navarro.
Intèrprets: Adrià Diaz, Anna Massó i Vicky Cahisa.
Gènere: Comèdia.
L’entrevista de
feina d’un noi a una multinacional, per a un lloc al departament de
recursos humans… Ell arriba amb la lliçó ben apresa, però la prova és
acomiadar a una persona, amb algunes petites trampes que la directora de
personal ha preparat, amb tres diverses empleades conxorxades per a
descobrir els punts febles del candidat. El títol fa al·lusió a que, en
realitat, són les lleones qui cacen les preses a la sabana africana, no
els lleons, com de vegades es creu. En aquest cas, cadascun dels
actors/rius està ben dins del seu personatge. No sé si ho saben els
joves espectadors, però fa anys que existeixen empreses (moltes d’elles
provinents del sector teatral) que fan servir la dramatització en
processos de formació de personal, com ara un cap de personal que s’ha
d’enfrontar a un acomiadament, o a una esbatussada a un empleat/da que
no fa prou bé la seva feina. O les persones que estan de cara al públic,
davant un eventual client desagradable, etc. No m’estranyaria que
hagués estat l’origen de la idea d’aquest microespectacle, que a més té
un final molt realista…
![]()
Camp de refugiats d’Idomeni, Grècia. Milers de persones esperen per
creuar la frontera amb Macedònia, que porta setmanes tancada. La Laura,
una jove voluntària, reparteix roba i mantes entre els refugiats sense
imaginar-se que avui rebrà una visita inesperada.
Dramatúrgia i direcció: Helena Codorniu.
Intèrprets: Padi Padilla i Anna Prats Juanpera.
Gènere: Drama
Dues germanes ben diferents es troben a
Idomeni. Una ve des de casa a buscar la germana ‘altruista’ que se sent
en la obligació d’ajudar als milers de refugiats que venen des de
Síria, principalment. L’altra, una mica pija, tot s’ha de dir,
no entén el perquè una noia que ho té gairebé tot, emprèn un viatge ple
de perills i sobretot d’incomoditats. El motiu és un problema familiar, i
el debat es centra en la necessitat de compromís entre els problemes
globals i els més propers. Interpretada amb prou encert, és un
petit-gran text que convida al debat sobre com vivim, com volem viure i…
sobretot, que no estem sols, i que els problemes dels altres són també
els nostres problemes.
En un refugi inhòspit a la fi del món, dos homes lluiten per la seva
supervivència. Sense sol i sense lluna, sense llenya per fer foc, sense
aliment, només els queda la música i la companyia mútua. El que no saben
és que, si es volen salvar, hauran d’emprendre un viatge sense retorn,
un camí ple de renúncies, per tal de recuperar “la flama” que han
perdut.
Dramatúrgia i direcció: Martí Gallén.
Intèrprets: Joan Martínez i Eloi Sánchez.
Gènere: Comèdia negra.
Dia: Dissabte 4 de juny.
Horaris: 20.30h, 21.30h, 22.30h, 23.30h.
