El conte clàssic de Collodi irromp un cop més en escena en una magnífica proposta coreogràfica adreçada al públic familiar, en la qual el protagonista emprendrà un viatge fantàstic per convertir-se en un nen de carn i ossos. Aquest Pinocchio de Jasmin Vardimon combina teatre físic, caracterització, tecnologies innovadores, text i dansa per explorar la idea del que significa ser humà. Amb sentit de l’humor, escenes poderoses i una observació aguda de la conducta humana, Pinocchio embarcarà el públic en una meravellosa aventura plena dels descobriments atresorats en aquesta faula immortal. Un passeig que sorprendrà i emocionarà grans i petits.
Feia anys que els del SaT! volien convidar la companyia britànica Jasmin Vardimon Company. Ara han trobat l'oportunitat amb la Quinzena de la dansa metropolitana. Ahir, el ple era fins a la bandera. Aquesta tarda, segona i darrera sessió. L'eufòria al final de la funció i el silenci durant l'hora i mitja de durada diu molt de l'atenció que va aconseguir la companyia entre adults i canalla. Un exercici notable tenint en compte que parteix de la dansa i, molt puntualment, algunes rèpliques (dites en anglès!). Si Roseland musical, parteix de la combinació de la dansa amb l'àudiovisual a Viatge al centre de la Terra Jasmin Vardimon opta per espais físic corporis que aconsegueixen sorpendre fent volar el vaixell de Gepetto (un dels reptes d'El Petit Dalí dels d'Unics Produccions)
Pinotxo és un conte fosc i estrany que Disney ha ensucrat excessivament. La mirada de la companyia britànica recupera l'aspror de l'original: un mon fantàstic ple d'ombres, pors, i malsons que acaba amb una insòlita redempció final. Certament, el quadre planrejat, ple d'arestes, cantellut, permet desenvolupar-lo molt i evolucionar-lo cap a preciosos i imaginatives coreografies. Amb un gust per fer volar els elements, donar-los-hi aquell aire que necessita la fantasia. tot i que l'estètca és diferents hi ha moltes similutuis amb el Golem dela també britànics 1927 (en aquella ocasió amb un ús espectacular de l'audiovisual, sempre en clau de màquines rudimentàries de l'embrió de la revolucio industrial). A aquest Pinocchio els artiludis de Geppetto els construeixen els mateixos ballarins, prenent forma de joguina autòmata. L'espai es va transformant, contínuament, reaprofitant elements d'escenes anteriors si cal i desenvolupant els quadres més enllà del que és estrictament necessari. Això, per una banda, allargassa la peça però l'allibera de la disctadura de l'argument esquemàtic, de viatge iniciàtic d'un protagonista (preciós ball articulat de titella que aprén a caminar, com si fos una criatura de girafa davant els ulls astorats del fuster generós i somniador). És molt suggerent i plena de possibilitats la transformació del grill (la consciència del protagonista en realitat) en un rostre fet a partir de la tècnica del teatre negre de Praga, que recorden a aquell rostre parlant de Los músicos del silencio (Mummenschanz).
Un notable exercici que atrapa però que, tot i l'espectacularitat, no arriba a commoure. Tot i les escenes cruels de bullying, o l'abús constant del dissportat personatge incapaç d'entendre res elque li passa. Potser perquè tothom ja se sap la història. Potser perquè els quadres apareixen un punt descabdellats, sense una evolució lògica i entenedora. O potser perquè si s'inisisteix molt la relació amb els dos lladres, queda molt poc desenvolupat l'amor de Gepeto cap al seu Pintoxo. Però cal aplaudir el desplegament imaginatiu per traslladar les escenes fosques i ambígües del conte en una mirada que intenta clarificar-ho.