Olga Pericet és una artista que s’afegeix a la
llista de personalitats de la dansa que, inquiets i reflexes dels seus temps,
innoven el flamenc i el ball espanyol, com per exemple Israel Galván i Rocío
Molina, per citar-ne dos.
Olga Pericet, filla d’una notable saga
d’artistes molts dels quals han sigut reconeguts per la preservació de la rica
Escola Bolera, malauradament avui en dia quasi desapareguda, és una artista de caràcter fort que el posa al
servei d’un espectacle que parla de la dona, trencant codis preestablerts i
oferint unes imatges algunes de les quals de gran plasticitat com és la de l’inici
de l’espectacle on Pericet interpreta una malagueña
amb gran elegància i solemnitat.
Però valorant el seu conjunt, Pisadas. Fin y principio de mujer és un
espectacle irregular que tant compta amb imatges molt suggerents com amb fragments
que no acaben d’encaixar, almenys de la
forma en què estan ubicats. Això fa que el muntatge necessita un guió més
ajustat, d’una millor direcció i dramatúrgia per tal que l’obra quedi més
sòlida i no es vagi esqueixant.
Olga Pericet és una excel·lent bailaora com
queda demostrat en cadascuna de les seves intervencions, especialment en Tarantos on enfundada en pantalons i una
armilla regala el millor dels seus zapateados. Però l’artista no tan sols vol
innovar el concepte dels seus espectacles sinó que lògicament, ho fa també en
el seu ball, en un flamenc que surt dels cànons establers per acollir-se a
formes contemporànies creades a través d’uns moviments de braços, de tors i de
cabells que trenquen amb el flamenc més ortodox.
Al costat de Pericet apareixen dos
guitarristes i quatre cantaores, de diferents nivells artístics i d’entre els
quals destaca Herminia Borja, per la seva personalitat excessiva.
Un punt i a part mereix la presencia i
interpretació que fa Juan Carlos Lérida del Garrotin,
demostrant de forma impressionant que és un artista amb un ric món imaginari,
que sap com trencar barreres per oferir un ball tan ortodox com fora d’òrbita. El
pas a dos amb Olga Pericet, en què ell és un cérvol, és d’antologia.
