Deixeu-m’ho dir sense embuts tot just començar: “Allò que el vent s’endugué” em segueix semblant una de les grans obres mestres de la historia del cinema. I ho dic ben alt i ben clar, tot tenint alhora ben present la campanya engegada fa poc més de dos anys i mig per una HBO que va voler fer-se del tot seva la doctrina de la cancel·lació promoguda pel pensament Woke. Per cert que aquests dies , els Woke addictes s’haurien d’estar manifestant matí, tarda i nit davant les portes del Teatre Goya: per si no n’hagués prou amb la presència al seu escenari de la que segueix sent potser la pel·lícula més taquillera de tots els temps (tot ajustat els preus de les entrades als nivells inflacionistes assolits més de vuit dècades després, i amb el permís de les mediocritats aquàtiques d’ “Avatar”) , ara ha vingut a instal·lar-se també en ell Buffalo Bill en persona. I cal reconèixer que tant la sumptuosa superproducció de David O. Selznick basada en el best seller d’una Margaret Mitchell ben nostàlgica d’aquell Vell Sud que es va endugué el vent de la Guerra Civil, com el cèlebre cowboy mata- indis convertit amb els anys en el primer gran “showman” amb visió “mainstream” , van contribuir cadascú a la seva manera a construir la mitologia damunt la qual es recolza el Somni Americà.
Tot i així, deixar reduïda Scarlett O’Hara a l’estereotip, suposa un gran error. Tal i com ens transmeten de forma magistral les imatges de la pel·lícula, Scarlett és un personatge que no busca mai la nostra empatia ni ens transmet cap mena de fàcil discurs ideològic. Són precisament les seves actuacions no exemptes del seu puntet de mesquinesa i del seu evident component egoista, la seva voluntat de sobreviure sobreposant-se a qualsevol circumstància, el seu desig de fer-se seu allò que vol encara que aconseguir-ho signifiqui deixar de banda els escrúpols, i la seva capacitat per reinventar-se cada cop que calgui deixant la nostàlgia pel passat en segon pla, tot el que fa d’ella una bona metàfora de la construcció de la nació nord-americana. Potser per això mateix, sempre m’ha semblat que existeix un gran paral·lelisme entre les imatges del film signat finalment per Victor Fleming tot i portar l’empremta de fins a quatre directors diferents, i aquelles altres no menys sublims que va filmar el Luchino Visconti d’ “El guepard “tot partint de una excepcional novel·la de Lampedusa. Totes dues obres ens parlen d’un món en extinció que ha de deixar pas a un nou món en creació : tant en un cas com en l’altre, cal fer real la paradoxa, i cal que tot canviï , per tal que tot resti igual.
Però, encara que m’embali parlant de la peli, no és d’ella del que hem vingut a parlar aquí, sinó de la notable comèdia “Moonlight and magnolias” escrita per Ron Hutchinson que ens permet fer el tafaner... i ficar-nos en el despatx del gran Selznick en el qual es va obrar el miracle, i del caos que s’havia instal·lat al llarg dels primers dies de rodatge , en va acabar sortint un guió amb cap i peus. Un guió prou hàbil com per aconseguir que Scarlett ens resulti, més enllà de les seves capacitats metafòriques, un personatge perfilat amb precisió i absolutament addictiu al qual li podem perdonar totes les seves debilitats i malifetes, tal i com ens les perdonem a nosaltres mateixos. I un guió capaç d’aconseguir alhora que , al llarg de gairebé quatre hores de metratge, l’equilibri entre l’èpica , el retrat de personatges, el drama, el melodrama i la comèdia (la primera part, en va plena de diàlegs que són també mostres exemplars del gènere) , sigui absolut.
La proesa, segons ens recorda l’obra, va ser fruit de la intensiva concentració dictada pel productor (la producció va estar mentrestant aturada, i això significava un volum de despeses pràcticament ruïnós) , i en la qual es van veure també implicats Fleming , i el cèlebre guionista i autor teatral Ben Hecht. El mateix al qual, i entre d’altres meravelles, li devem aquella joia escènica titulada “Primera plana” que encara ara segueix sent potser las millor comèdia mai escrita amb el món del periodisme com a rerefons. El cas és que, si us mireu els títols de crèdit del film, el nom de Hecht no hi surt per enlloc: el guionista oficial de la llegendària pel·lícula va ser Sidney Howard. Però un cop acabada la feina, i presentat un guió que no convencia Selznick i que , filmat tal qual, hagués donat lloc a una pel·lícula de més de sis hores de durada, es va negar a revisar la seva feina. Paral·lelament ,Selznick no estava content amb el molt minuciós però massa lent ritme de rodatge de Cukor. Això, deixant de banda que mentre Vivien Leigh congeniava del tot amb el gran director, Clark Gable , no el podia ni veure. Segons sembla ser (ara entraríem ja en un capítol de tafaneries que donaria per entretenir-nos més del que cal en el tema; feu vosaltres mateixos la sucosa recerca) , perquè Cukor sabia masses indiscrecions sobre la forma com Gable s’havia fet un lloc a l’industria cinematogràfica. I aquí teniu Selznick , convocant d’urgència Hecht (que ni s’havia llegit la novel·la que havien llegit ja pràcticament tots els nord-americans, ni tenia temps per fer-ho al llarg dels pocs dies de concentració dels quals en tenia que sortir un nou guió) i Fleming (que just llavors estava filmant “El màgic d’Oz” i va deixar la Garland penjada de l’Arc de Sant Marí) per tal de donar-li forma en uns pocs dies de res a la pel·lícula que acabaria convertint-se en una de les més ( sinó la que més ) emblemàtiques mostres del que va significar l’Edat d’Or de Hollywood.
Doncs és justament en aquest punt , en el que s’inicia la comèdia de Hutchinson. I tal i com diu Daniel Anglès, responsable de l’adaptada versió castellana de l’obra, per poc cinèfils que sigueu cal reconèixer que la gran pantalla i tot el que l’envolta, continua generant una irresistible capacitat de fascinació. De la mateixa manera que fascina també d’allò més ( un grapat de llibres i de pelis en donen bona prova) de quina forma moltes de les grans obres mestres cinematogràfiques que tant admirem, van prendre forma al llarg de rodatges en els quals gairebé tothom donava per fet que d’allò, no en podia sortir res de bo. De fet, us podeu trobar ara mateix a la cadena Arte un documental sobre Vivien Leigh en el qual es fa referència al desànim que la meravellosa actriu britànica sentia mentre la filmació avançava, ara ja en mans de Fleming. El seu marit, el no menys mític Laurence Olivier, s’encarregava d’anar-li repetint constantment que, malgrat estar convençut també ell que la peli anava a ser un gran fracàs, calia seguir esforçant-se per oferir la millor interpretació possible: malgrat el previsible desastre, segur que el crítics i els productors, sabrien captar els encerts de la seva actuació.
La comèdia de Hutchinson té lloc, naturalment, dins d’aquest despatx convertit en una mena de búnquer creatiu , en l’interior del qual els creadors sobreviuen a base de plàtans i cacauets. Però José Troncoso, el director d’un espectacle competentment defensat pel seu quartet protagonista ( tot i que dins d’ell, el paper assignat a la secretaria interpretada per Carmen Barrantes resulti un xic massa secundari i un punt accessori ) , converteix alhora l’escenari del Goya en un plató, per tal que el component cinematogràfic del divertiment es faci encara més visible. Cal dir que el text, tot i buscar el somriure i potenciar quan cal la rialla, ho fa sempre mantenint el necessari nivell d’informació sobre els personatges i les seves circumstàncies. En aquest sentit, el públic cinèfil ben informat i familiaritzat ja amb la personalitat de Selznick, Hecht i Fleming i amb tot allò que va passar al llarg del rodatge de GWTW, podrà reconèixer les constants picades d’ullet que li dirigeix l’autor. I el que no ho és tant, podrà alhora seguir fàcilment el ritme d’aquesta concentració , fins i tot si no ha vist mai la pel·lícula que l’origina: una de les tretes de l’obra consisteix en anar escenificant escenes clau de la pel·lícula que ens faciliten no solament seguir el seu argument, sinó també conèixer quelcom d’aquell component simbòlic que arrosseguen Scarlett i els seus, i al qual m’he referit abans.
Potser , malgrat la seva eficàcia, a la direcció de Troncoso li manca una mica més de subtilesa en aquells moments en els quals l’espectacle es lliura a una certa disbauxa (que en qualsevol cas, tampoc no són masses) , i potser de vegades , al divertiment se li escapa puntualment de les mans el ritme precís que requereix aquest gènere quan es tracta de fer avançar els poc més de noranta minuts de representació sense fer visible cap mena de daltabaix. Tot i així, ens trobem davant una bona comèdia que sap donar-li ben consistent forma a aquell moment en el qual del desgavell n’acaba sortint la matèria prima que donarà forma a un clàssic. Que sap divertir sense renunciar mai a donar des de la ficció una acurada informació sobre els personatges reals implicats en el tema. I que sap valorar com cal aquell ímpetu creatiu capaç d’acabar donant-li dimensió real a allò que semblava només un somni. En aquest sentit, Hutchinson ens recorda que darrera d’obres mestres com ara “GWTW” hi havia més, molt més , que una simple operació comercial: la dignitat amb la qual l’obra aborda el personatge de Selznick , resulta en aquest sentit ben significativa.
