Poi. Cia. D’es Tro

Circ

informació obra


Intèrprets:
Guillem Vizcaíno
Direcció:
Guillem Vizcaíno
Autoria:
Guillem Vizcaíno
So:
Jaume Miralles
Il·luminació:
Jaume Miralles
Sinopsi:

«Un personatge atrapat des de la infància per l’efecte giroscòpic de la seva baldufa. Un viatge d’embolics i girs que ens transporta al joc, un dels estats més importants de la vida»

Girs hipnòtics capaços de detenir el temps i aïllar-nos de la velocitat que regeix la nostra quotidianitat.

POI fusiona les arts del circ amb el popular joc de la baldufa i les arrels de la cultura mediterrània, responent a una cerca física de malabars i manipulació, però també a una recerca artesana respecte a la construcció de baldufes.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Poi. Cia. D’es Tro

16/05/2022

Hipnòtica 'baldufada'

per Imma Fernández

El treball d'aquest fantàstic espectacle del mallorquí Guillem Vizcaíno comença abans de la funció. Al torn del taller del seu pare, on ell mateix crea de forma artesanal les baldufes amb què després deixa el públic bocabadat. Val a dir que a finals del 2020 l'artista es va coronar campió mundial de baldufes (en estil lliure; al tradicional va quedar segon), superant més d'un centenar d'adversaris. El malabarista i manipulador d'objectes aprofita aquesta destresa premiada de manera excel·lent en una peça que connecta molt bé amb el públic. Hi ha dificultat, humor, poesia, aferrament a la terra i el bon desig de recuperar aquest joc tradicional –“els guiris prefereixen jugar al balconing”, diu una veu en off-, que està ressorgint a la seva illa. 

Comença l'obra convertint-se ell mateix en una baldufa –amb l'ajuda d'un espectador es va enroscant una corda al cos i després es desenrotlla i comença a fer girs-. Ha creat un personatge molt empàtic, tan tradicional i atàvic com els objectes que manipula. Dirigeix les intervencions del públic amb un repetitiu "llença!" i alguna interjecció pròpia del món animal, mentre l'acompanyen els sons i els elements de la terra. En una de les rutines, entre dringars d’esquellots,  tracta com vaques a quatre espectadors: els ofereix herba per menjar mentre subjecten uns llargs abeuradors de fusta que seran recorreguts per una virolla que anirà saltant d'un en un. També fa girar les baldufes sobre les seves mans o altres parts del cos; les llança a terra perquè segueixin ballant i, molt més difícil, les converteix en funambulistes que llisquen sobre una corda i després sobre un prim fil transparent. Absolutament hipnòtic.  

En un altre aplaudit moment s'inspira en la tradició taiwanesa de llançar baldufes sobre plats a diferents altures. Ell li afegeix poètica: hi ha un arbre a l'escenari amb suposats nius de baldufes i, des de la distància, va encertant amb gran precisió les baldufes sobre els nius. Després arriba la veu en off que denuncia allò del ‘balconing’, reivindica el retorn d'aquest joc i pregunta: com sonen les baldufes? Ho demostra en una altra màgica rutina: tirant les seves creacions de diferent mida i forma sobre una taula de vidre. Cadascuna emet un so particular amb els girs, i el conjunt de tots aquests 'llenguatges' diversos esdevé una sorprenent i fascinant conversa 'baldufera'. Finalitza la peça extraient d'un sac una preciosa i enorme baldufa de gairebé 50 quilos, que farà girar sobre el terra per arrodonir de manera brillant l'espectacle.