La companyia de Jordi Bertran, és a dir ell mateix des de l’escenari més una persona al comandament tècnic, ens mostra un espectacle que encara està in progress, com es diria ara, tal i com ell mateix ens explicava al final de la funció, juntament amb la directora de la sala ‘La Casa dels Contes’, Teresa Puig.
I també ens vàrem assabentar que el Jordi ha accedit a fer aquesta primera mostra al públic gràcies a la insistència de la Teresa, que coneix perfectament i des de fa temps el treball de la companyia.
Fet i fet, l’espectacle és la unió de tres escenes o números què fa temps que està assajant i preparant, alguns d’ells fins i tot ja els havia fet per separat. En el primer ens mostra un divertit director d’orquestra i les seves aventures, perseguint músiques que són insectes o qui sap si tot el contrari.
El segon, que es titula ‘No clinc clinc’, es presenta com una mena de clown que ha de sortir davant del públic el públic, tot i estar molt nerviós, i entrebancant-se amb tot allò que hi ha a l’escenari -que tampoc són gaires coses a part un faristol una cadira… Agafa la guitarra que porta i comença a tocar, i per art de màgia les seves dues mans es converteixen en dos personatges titelles que tenen un gran nombre d’aventures al voltant d’aquesta guitarra, que es converteix en l’escenari improvisat de totes elles.
Finalment, la tercera història també al damunt de la guitarra, ens presenta un ésser què entenem què és diferent físicament, i que fruit de la seva solitud i depressió vol llançar-se des d’un pont a l’aigua. Just en aquell moment una dona li ho impedeix, i li explica la seva també tristíssima història, i ambdós aconsegueixen ajudar-se mútuament en un moment extremadament poètic, de personatges aquí la vida no ha tractat bé.
Sí una cosa en comú tenen els tres moments és la capacitat del Jordi de fer d’actor, music i evidentment titellaire, que amb poquíssims elements -moltes vegades només posant una petita bola en un dit- converteix les seves mans en éssers vius dels quals coneixem la història. Molta poesia però no us penseu que tot són tristeses, perquè sempre hi ha una part còmica i juganera en els seus personatges.
Varem donar les gràcies a la insistència de la Teresa Puig perquè el Jordi mostrés davant d’un públic incondicional, durant uns dies, el resultat del treball que ha fet els darrers mesos i anys.
Un treball recomanable a públics amplis, de condició i edat.
