Si el qualificatiu de teatre de bulevard s'ha aplicat alguna vegada a la comèdia mal anomenada comercial, aquesta vegada la identificació li va com l'anell al dit. Sobretot perquè la comèdia de l'autor Laurent Ruquier (Le Havre, França, 1963) respira l'aire d'autèntic bulevard —millor dit, de “boulevard”—, però amb remenat de salsa a l'espanyola, passant pel fricandó català de Barcelona, fins i tot pel carrer de la Fraternitat, del barri de Gràcia —picada d'ullet de la reina del mambo—, o el Born —boom turístic—, ciutat on els protagonistes sembla que tenen residència a jutjar pel que diu Valentí / Augusto, el gigoló argentí que manté una amistat innocent i entranyable des de fa cinc anys amb la ja granadeta florista Claudia, enamorada secretament d'ell que, en la pell de l'actriu Lolita Flores —qualsevol semblança del rètol comercial de la floristeria del fons de l'escenari amb el cognom de l'actriu és simplement un atzar— agafa un vertigen interpretatiu absolutament personal.
Els francesos, de recrear en teatre i en cinema aquesta mena de relacions sentimentals de tobogan, en saben un tros. La cultura sentimental del sud d'Europa és una altra cosa. Més pràgmàtica i més escèptica, diria. Potser perquè els temps han canviat i cada vegada és més difícil trobar una dona o un home encara sense parella estable (o inestable) quan el tòpic els encoloma que se'ls "ha passat l'arròs" però mantenen l'esperança mentre hi ha vida. En tot cas la història de Laurent Ruquier no vol deixar sortir del teatre els espectadors amb coragre i els regala un final feliç, au, com si res, de pel·lícula rosa, amb petó inclòs.
El que passa és que la trama dóna massa tombs sobre la mateixa qüestió durant més estona del que el tempo teatral aconsella. Per molt francesa que sigui la comèdia, crec que una lleugera retallada per la part central no li hauria fet cap mal i l'hora i tres quarts actuals hauria quedat més saborosa amb només una hora i mitja.
A banda d'això, Lolita Flores domina la situació des del principi al final, potser perquè l'obra que dirigeix Tamzin Townsend s'ha dotat d'una mirada totalment femenina i potser per això, també, deixa encantat una tipologia d'espectadors —més aviat d'espectadores— que no només "adoren" per tradició guanyada a pols Lolita Flores sinó que, situats a la mateixa quinta d'ella i de la protagonista de ficció, s'hi senten plenament identificades.
Lolita Flores va ser al Teatre Goya amb la versió sensible en espanyol de «La plaza del Diamante», de Mercè Rodoreda, dirigida per Joan Ollé. La seva versatilitat és evident i ho demostra en aquesta comèdia on està a hores llum lluny del paper de la Colometa. Del drama a la comèdia sense despentinar-se. Aquest és el do de l'ofici que Lolita Flores manté i que aquí amplia amb la «recepta Paco Morán», amb algunes "morcillas" agraïdes amb riures i aplaudiments, alguna improvisació no volguda o amb l'habilitat espontània a no trencar el ritme ni que el micro —s'agraeix que el so, sobretot perquè Lolita Flores també hi canta, es faci amb micro sense fils— faci la guitza i, almenys el dia de la meva funció, l'aparell amb fils es perdi penjant un parell o tres de vegades com una cua de dimoni escuat. La complicitat entre intèrprets i espectadors, arribats a aquest punt, és tan gran, que qualsevol quotidianitat inesperada ajuda a la suma del bon resultat i no altera per a res el producte. (...)
