A la molt fidel Penélope de “L’Odissea “ d’Homer li va caldrà esperar vint anys, abans que el seu Ulisses tornés a casa : com és ben sabut, després de passar-se una dècada fent heroïcitats a la guerra de Troia, el marit , mancat d’una bona brúixola, va trigar una altra dècada entretingut entre sirenes i ciclops sense saber trobar el camí de retorn, mentre la dona es passava la nit en vetlla desteixint allò que havia teixit durant el dia per tal de donar-li llargues als pretendents.
Però el cas és que la no tan fidel i ben irlandesa Penélope del “Ulisses “ de Joyce que respon al nom de Molly Bloom ha superat la marca de la seva grega antecessora: la Needcompany de Jan Lauwers i l’actriu Viviane de Muynck han tingut que esperar vint-i-un anys, abans de poder presentar a un escenari la seva versió del sensacional últim capítol - un centenar de pàgines sense signes de puntuació - de la novel·la joyciana. Quan en van fer un primer intent l’any 1999, es van trobar amb una negativa sense pal·liatius de Stephen Joyce, el net de l’autor, sembla ser que gens conforme amb el projecte que presentava la companyia. I ara que els drets d’autor han caducat i la troupe de Lauwers ja té barra lliure, el creador belga que tants grans moments d’imaginativa creació ens ha proporcionat en anteriors ocasions, s’ha trobat amb la dificultat afegida d’aquest primer any pandèmic que ha comportat tantes cancel·lacions i ajornaments. Però el cas és que finalment, la Molly de Lauwers i Viviane ha pogut cobrar vida escènica. I la pregunta que sorgeix ara, és si realment tenia sentit tanta espera , vistos els decebedors resultats de la trobada.
La Molly, tot i estar present de forma latent al llarg de tota l’obra, no pren la paraula – i de quina forma!- fins que arriba aquest gloriós final al llarg del qual obté un protagonisme absolut. La Molly no porta vint anys esperant el marit; la seva espera s’ha limitat a unes quantes hores, i ara ja el té – ben borratxo, això sí- dormint al costat . I donat el seu caràcter , resulta impossible imaginar-la teixint i desteixint jerseis per tal d’evitar lliurar-se als braços de l’home que sàpigues despertar el seu desig. Però això no treu per a que les hores d’espera desvetllada se li hagin fet massa llargues. I per a que , tant al llarg d’elles com ara que l’absent ja ha tornat, hagi estat teixint i desteixint records a la manera que ho acostumen a fer els personatges de Joyce. Que d’altra banda, és la manera que fem servir tots plegats, anant d’una cosa cap a l’altra, i potser tornant cap a la primera després d’haver pres unes quantes desviacions d’aquelles que ens porten a fer inesperades associacions lliures dignes de despertar l’atenció del Dr. Freud . Dins del cap sense signes de puntuació i sense límits de censura políticament correcte de la Molly , les reminiscències d’aquells dies de joventut viscuts a Gibraltar i d’aquells primers records d’erotisme a l’ombra del penyal , es barregen com si res amb les sensacions que li ha despertat la sessió de sexe que ha tingut amb el seu amant fa només unes hores, i amb les que sent cada cop que el marit enfonsa la carona en el seu cul. en el que ha s’ha convertit en un costum un xic esgotador. I aquests salts que quan el llibre es va publicar fa gairebé un segle eren salts mortals que desafiaven tant els límits de la censura, com els límits del lector que busca empara en la narrativa de tall diguem que més convencional, acaben convergent en un fragment final enlluernador al llarg del qual la Molly es recorda a ella mateixa el moment en el qual li va donar el si si si al Leopold, com potser li hagués pogut donat el si si si a qualsevol altre que li hagués demanat. I d’aquest si si si que de tan afirmatiu com es presenta es mostra alhora com del tot condicional, d’aquest entramat de respostes aleatòries que van construint una existència, d’aquest maremàgnum emocional en el qual l’amor i el menyspreu envers el cònjuge formen part d’una mateixa cosa , i la infidelitat pot arribar a presentar-se com una forma peculiar de fidelitat, d’aquest donar-li voltes i més voltes adoptant una posició ( tornem al Dr. Freud) orgullosament histèrica a la forma com els homes fan palès el seu desig , n’acaba sortint un personatge fascinant., complexa, polièdric, i contradictori . Un personatge de vegades tan lúcid que no li queda altre que semblar també de vegades absurd. Cal recordar en aquest sentit que Samuel Beckett va ser durant anys secretari assistent de James Joyce , i va arribar a mantenir una relació amorosa al la seva filla Lucia, (diagnosticada després com a esquizofrènica). L’ombra de la Molly i de tot el “Ulisses “ es projecta també doncs damunt el teatre de l’absurd beckettià.
Però el cas és que Lauwers i de Muynck, animals escènics ben donats des de sempre a córrer tota mena de riscos creatius, han volgut aquest cop prendre el màxim de seguretats. Tot just iniciar-se aquesta proposta que a punt està de convertir-se en una mena de lectura dramatitzada no reconeguda com a tal, la mateixa Viviane s’encarrega d’informar-nos que davant la multiplicitat de camins i l’extensió que presenta el monòleg, ha calgut com és lògic prendre opcions i retallar text. I acte seguit, ens informa que per tal de facilitar-li les coses a l’espectador no familiaritzat amb l’obra , cada vegada que el text es refereixi al marit de la Molly, s’adreçarà a la cadira buida que es troba a la seva dreta. Cada cop que parli de l’amant, ho farà orientant-se cap a la cadira buida de l’esquerra. Cada cop que faci referència al passat gibraltareny que ronda pel cap de la Molly, ho farà situant-se seguda davant la trista taula de treball que es troba al mig de l’escenari. I cada cop que es refereixi al futur representat pel jove Stephen Dedalus, ho farà llançant els braços i la mirada cap al davant, cap el pati de butaques. Tot plegat, amb els llums de la sala sempre encesos. I amb un ostentós teleprompter sempre en marxa per a no quedar-se en blanc. I a l’hora, amb la presència a un costat de l’escenari de dues apuntadores disposades a refrescar la memòria de l’actriu si aquesta perd el fil. Quelcom que sembla més aviat no ser altre cosa que un fals recurs fruit de la minsa – per no dir que gairebé inexistent- dramatúrgia de l’espectacle. I quelcom que , d’altra banda, convida encara més a preguntar-se per què Lauwers no s’ha pres la molèstia d’atorgar-li a la proposta una veritable dramatúrgia.
El cas és que després de donar-li a l’audiència tantes instruccions teòricament destinades a evitar que es perdi en l’entramat de records entretallats, Lauwers es nega a donar-li a l’audiència cap element escènic capaç de mantenir la seva atenció, capaç d’enxampar-la en la proposta i en el deambular emocional de la Molly, més enllà de si aquesta està mirant a la cadira de la dreta o a la cadira de l’esquerra. De tant voler posar-li a la proposta una xarxa de seguretat, al final l’acaba llençant sense xarxa cap el buit de la indiferència. De tant voler que el públic no familiaritzat amb Joyce s’orienti , acaba desorientant-lo del tot, i negant-li la possibilitat d’entrar en el ritme lliure del text : la coherència narrativa d’aquest , se’n deriva precisament d’aquesta mateixa estructura lliure de lligams narratius reglats . Acompanyar l’espectador per tal de fer-lo compartir el transit de pensaments que recorre la Molly, és quelcom que Lauwers hagués pogut assolir posant en marxa aquella creativitat també ben lliure que li coneixem. Per contra, opta per una nuesa que sembla més producte de la mandra que del rigor, i que guarda poca o nul·la relació amb l’exuberància mental de la Molly. I això no ho salva ni la Viviane, encara torni a fer evidents els seus sempre notables recursos interpretatius. Com la mateixa Molly, també ella- per molt còmplice de la proposta que sigui i se senti- es mereixia quelcom millor.
