Engeguem amb una invitació a la desacceleració col·lectiva.
Assetjats per la tirania del fer, sovint oblidem que podem aturar el temps sempre que vulguem, sincronitzar-nos amb un temps que no busca. Preludi a la lentitud és un poema sonor, una meditació col·lectiva, un manifest.
La companyia valenciana Versonautas, que treballa en el llindar de disciplines com la poesia oral i escènica, la música i la performance, ens ofereix un poema sonor, una meditació guiada, un entrenament sensorial, a través del seu particular tractament de la paraula i el so.
Preludi a la lentitud, ha estat espectacle candidat als Premis Max de les Arts Escèniques 2023-2024, ha rebut el Premi a Millor Composició Musical als Premis de les Arts Escèniques Valencianes 2023 i ha estat nominat a millor disc de música contemporània i experimental als Premis Carles Santos 2023.
La companyia valenciana Versonautas, d’essència i vocació multidisciplinària, ha actuat a festivals com Eufònic, Barcelona Poesia –dedicats a l’experimentació sonora i a la paraula– i Sagunt a Escena; a espais expositius com el CaixaFòrum, l’IVAM i al programa Conciertos de Radio 3, entre d’altres. El cap de setmana passat va inaugurar la nova temporada teatral de la Sala Beckett amb Preludi a la lentitud, una proposta híbrida –musical, poètica, performativa– que va merèixer el Premi de les Arts Escèniques Valencianes 2023 a la millor composició musical, a més de ser candidata als Premis Max –millor espectacle musical o líric– i d’estar nominada als Premis Carles Santos –millor disc de música contemporània i experimental–.
Preludi a la lentitud és una invitació a no fer, a desempallegar-se de la exigència productiva i l’exhibició perpètua. Rapsodes i instrumentistes, Roqui Albero i Ana Sanahuja confegeixen un poema sonor i una meditació col·lectiva –més induïda que guiada– per connectar amb un temps íntim, subjectiu, que s’obre com una clariana enmig del bosc. Ell manté la connexió amb el públic, tret de quan es reconcentra en un solo de trompeta o experimenta amb el marimbol; ella crea espais amb la veu, s’esplaia amb un piano obert i, en el darrer tram de l’espectacle, s’ocupa del sintetitzador i els samples. El disseny d’il·luminació de Ximo Rojo i Hipólito Patón contribueix decisivament a generar un paisatge interior de recolliment i revelació. Els inspirats, inspiradors textos de Pablo Rosal –que ja ens va enlluernar amb Asesinato de un fotógrafo– demanen escolta, introspecció i replegament.
Amb la paraula per davant i la música com una exhalació prolongada, Albero i Sanahuja s’obren pas entre l’espessor –s’imposen al fragor– de la jungla quotidiana, on s’entronitzen l’orgull i la queixa, una “monumental resignació”, el mimetisme banal i el refús per la poesia. En l’estadi previ a l’acció, desatesos els conceptes i les interpretacions, els intèrprets juguen a “desajustar-se” o “descompassar-se” del món, bussejant en una espera sense expectatives. L’instant, etern, ens acull si sabem habitar-lo. I aquest recés pot ser un “estany sec” on banyar-nos, un “bosc quiet” o una selva –com sembla suggerir l’emboirada vegetació en l’espai escènic dissenyat per Teresa Juan–. Un miratge de llum en “la immensa esplanada del dia”.
En una època caracteritzada per la sobresaturació d’estímuls visuals, que coarten o perverteixen la imaginació, Versonautas se submergeixen en un “entrenament sensorial” que els situa en el llindar de la percepció. Així, resistint al brogit del món, (ens) retornen a l’origen. La música, auroral i reincident, esdevé matèria conductora, escènica i expressiva, en aliança amb una paraula que es vol fragmentària, desarticulada, feta de sentències i renúncia concentrada. El duet d’oficiants escombra el soroll del dia i disposa un paisatge propici a la trobada amb un mateix i a l’amor per l’altre, pura respiració. I el públic s’hi deixa portar, tancant els ulls i desitjant poder “detenir el temps”.
Crítica publicada a Núvol el 18 de setembre de 2024