Oriol Borràs és un astrofísic que ha derivat a artista de circ. Quan projecta la roda Cyr, ho fa calculant les trajectòries. O això és el que sembla. Sí que roda dalt de l'aparell amb exercicis clàssics de la disciplina. Però el que li dona un aire diferent és la mirada científica al seu relat. Soc la teva fisicah, que aprofitava el malabarisme per desplegar la física bàsica en una mena de conferència performativa, la roda Cyr disparava cap a la física quàntica. Ara, en el seu segon episodi, parla de la vida de les estrelles a partir Próxima del Centaure, l'estrella més propera a la terra després del Sol (segons la Viquipèdia). Sota de tot aquest argumentari racional s'amaga a l'espectacle un altre de terriblement íntim i dolorós. Per això, tenint en compte la profunditat i l'abast de l'artista, proposem fer una mena de TAC crític a la seva estrena.
Una veu nova en un sector que ja es coneix molt els referents clàssics sempre és eixordadora o, si més no, dissonant. En aquest sentit, tot el que expressi Borràs és font fresca d'on brolla un nou circ contemporani. També és cert que, a la vegada que és una veu dissident del circ, és també una personalitat que s'està coneixent, contrastant, que està definint el seu llenguatge. Si Quim Giron (indomador, Fang, Sota terra) ha desenvolupat un llenguatge amb els anys o Juan Carlos Panduro, (El patio) insinua un altre camí intuïtiu i elevat d'una poètica especial, l'anàlisi de Borràs és diferent i en construcció.
Fa la sensació que l'artista veu molt més enllà del que ensenya l'escenari. Hi ha un món latent a descobrir que, per ara, es mostra suggerent. Però cal vigilar que aquest miratge vagi concretant-se i donant clau perquè l'espectador hi pugui connectar. Hi ha la vistositat de la palla escampant-se del vestit, com un estel que esclata i que projecta gasos i material cap als planetes. Hi ha la mirada simpàtica del "tinc pipi" infantil que es revelarà profundament pertobador cap al fi al de l'espectacle (quan es comprova que el vàter és una mena de forat negre que ha ofegat durant dècades aquell infant amb un avi, fan de Garota de Ipanema, que ell tenia sublimat). Però en aquest viatge als inferns, en què l'artista-astrofísic es mostra terriblement vulnerable (fins al límit del ridícul) cal calibrar bé la participació d'un públic que se l'ha deixat desorientat durant bona part del muntatge. Perquè obligar-lo a un karaoke és dels viatges més suïcides, en direcció frontal al col·lapse. El quadre que combina els reflexos de les boles de discoteca amb la roda Cyr transitant en forma de vuit infinit sembla que jugui amb una fórmula que combina l'atracció de les estrelles amb el rebuig per repel·lir la col·lisió. Però, la veritat és que, finalment, els fils de les boles s'enreden i la roda acaba topant-hi, sense que modifiqui en res la cosmogonia agònica de Borràs.
Próxima Centauri aconsegueix plasmar uns quadres preciosos, d'estètica i d'intencionalitat que contrasten amb instants d'una buidor espaordidora. S'ha d'entendre que Borràs necessita regular el llenguatge, processar les fórmules, analitzar cada TAC, però el perill està en el fet que, sense un mínim control, la força esclati en un tràgic i Bang que acabi amb aquesta recerca altament recomanable. Cal més escolta per part de l'artista tant en el seu món interior, com en les reaccions que projecta al món extern
