El nou espectacle de Moon Ribas i Quim Girón (que es van conèixer com a duet a Fenomen al Sismògraf del 2021) té imatges d'una gran potència, però s'excedeix en contingut i això fa que tot arribi desmanegat al públic. L'espai triat (la nit humida d'Els Tossols) és ideal. Aquesta producció, fruit d'un projecte europeu de la Xarxa Transversal, debutava fora d'un teatre. A l'exterior, l'aparició dels personatges pot ser molt llunyana, com una aparició des de l'horitzó que va apropant-se, enigmàtica. Els dos personatges transporten una acció entre orgànica i de supervivència. Un rerefons fosc com el de Sapiens Zoo, que li sabran trobar la dignitat, la llum. L'acció és com fugir d'una societat exhausta moralment i provar de connectar en un nou entorn, comprovant si l'aire és respirable, construint un nou cànon de relacions entre les persones, els records, la natura, els cossos. Hi ha una intuïció molt potent que ve abonada per la conversa amb un explorador de coves, que ha decidit habitar-la.
L'any passat, a Ramat simfònic, la veu experta parlava del món de les pastures, ara, és la d'un home que compta el temps per mil·límetres d'estalagmites. En el breu relat, amb la veu del testimoni Ubaldo Sanna, que fa 50 anys que viu dins de les coves per voluntat pròpia, es constata la immensitat de la Natura, en quant a extensió i persistència, respecte de la d'un humà. Una veu que ressona a Cratera i a Geophonic. La natura no necessita l'equilibri que proclama Eutopia. En aquest relat, Moon Ribas i Quim Girón mostren les seves habilitats des de les verticals en superfícies inestables (Fang) a la contenció en el moviment. Batega un pensament inquietant, revelador. Que arriba a instants preciosos en forma de sorpresa, com la creació d'un retrat dels humans a partir dels dibuixos de primers plans de veïns de l'illa italiana. O les desaparicions sorprenents en un camp, aparentment verge.
La il·luminació la presenten els mateixos espectadors amb uns frontals ubicats estratègicament en un semicercle de grada. Des de la taula, es controla color i intensitat, en una tècnica similar als que Serrucho van fer a Interior noche (TNT 2022). Segurament, la necessitat de disposar de càpsules per resoldre una residència artística intensa han propiciat un excés de contingut. Per exemple, les polseres que capten la vibració dels volcans, potser tindria sentit en el muntatge de Ribas a Watiting for earthquakes (2017). O el joc de buscar amb una càmera l'interior físic i real l'interior humà (les cavitats humanes) es fa inncecessari. Girón ja s'havia introduït una cullera al nas a indomador, en una acció de surrealisme. Ara, sembla que busqui incapaç d'entendre que les metàfores, són com l'ànima no són abastables. A Sota terra, només li falta la valentia de treure els viaranys de les coves que equivoquen el camí. És bo perdre's per coneìxer, però l'experiència demana desbrossar i deixar que la metàfora flueixi ella sola en nits estelades.
