Durant 24 hores la performer Ada Vilaró es despulla de totes les seves pertinences. Comença el compte enrere d'aquest Present 24 hores. Asseguda en una cadira, en silenci i interaccionant amb el públic. Només amb la mirada, només amb un únic element; una capsa de guixos blancs.
Ada Vilaró viu, segon a segon, la vulnerabilitat a la plaça Salvador Espriu de Terrassa. S'exposa en silenci per acompartir una estona. La seva acció, aparentment ingènua, transforma la plaça. No és el mateix estar-se en una estona moltes hores, que estar-s'hi mirant i somrient a tot aquell que passa, mirant de compartir algunes sensacions. És igual que en diguin hippy, còsmic o àuric, el que clkmpta és la voluntat i la resistència d'estar semmpre fràgil. Aquest és el repte de Vilaró que, prudent, acorda que l'acompanyin membres de la societat allà on actua. A Terrassa, per exemple, hi va passar la banda municipal o un grup de puntaires.
Actuar al carrer i en silenci, amb una certa passivitat implica que hi hagi algunes "agressions" com poden ser les inclemències del temps o la txaranga funky que passa, poc abans del seu final, el moment més èpic, descomptant el temps, minut a minut. Les seves 24 hores són extenuants. Alguns ho van relatar escrivinet en una pissarra, minut a minut, l'hora que van estar acompanyant-la i ja van perdre l'energia. És un espectacle amb un to maratonià. No passa res més insòlit que el temps i la vida. Convida a aturar-se i prendre un perfil contemplatiu molt actiu.