Puertas abiertas

informació obra



Autoria:
Emma Riverola
Direcció:
Abel Folk
Intèrprets:
Cayetana Guillén Cuervo, Ayoub El Hilali
Escenografia:
Paco Azorín
So:
Jordi Collet
Assesor de moviment:
Ariadna Peya
Vestuari:
Patricia Monné
Sinopsi:

París està immersa en el caos. Diverses bombes han esclatat i han provocat desenes de morts. La ciutat està encerclada. Els carrers tallats. El transport públic no funciona. Enfront al col·lapse, veïns del centre de la ciutat conviden a les seves cases els qui han quedat atrapats. Julie també ofereix el seu apartament. Quan obre la porta es troba amb un jove que l'enfronta als seus prejudicis. Què passa quan la por s'obre pas en les nostres vides? Des de l'exterior arriben els laments d'una ciutat ferida. A l'interior se succeeixen els silencis, les confessions, la tendresa inesperada i, també, les mentides. Massa mentides.

Crítica: Puertas abiertas

27/05/2021

I si no he fet bé, obrint la porta?

per Ramon Oliver

Som a la nit del 13 de novembre de 2015; som a la nit més terrible viscuda per París des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Som a la nit en la qual , el que tenia que ser un potent concert a la sala Bataclan, s’ha convertit en una carnisseria. I ara, vaguen pels carrers de París una multitud de persones sortides de locals d’espectacles, de bars o de restaurants, que no poden tornar a casa seva (el transport públic ha deixat de funcionar), i que caminen amb el pànic de no saber on buscar aixopluc , i no saber què els pot esperar quan donin la volta a la propera cantonada.

Donada la situació, s’ha activat el hastag #portesouvertes, per tal que tothom qui vulgui, pugui acollir a casa seva alguna d’aquestes persones. Tot i que, com escrivia la mateixa Emma Riverola a un article publicat a “El Periódico” dos dies després dels atemptats, calia “tenir molt valor per obrir aquella nit les portes de casa teva. Per conjurar el dolor i la por i no parapetar-se en la barricada de l’egoisme”. I de les voltes que Riverola li va donar al valor que calia tenir per obrir la porta sense saber què i a quí et trobaries al fer-ho, n’ha acabat sortint la primera peça teatral de l’escriptora. Una peça en la qual, d’entrada, es troba tota sola la Julie,  la dona que ha decidit treure-li el pany a la porta per tal de  deixar entrar a un complert desconegut a aquest pis que Paco Azorín ens presenta gairebé com una abstracció geomètrica buida de mobles i altres continguts... i oberta una gran  finestra-pantalla per la qual s’escolarà l’explosiu terror que campa pels seus aires al carrer.

El cas és que quan la Julie obra la porta, es troba al Pierre. I potser el que menys havia imaginat trobar-se era un noi amb trets físics  tirant a nord-africans , ique ben aviat deixarà clar la seva condició de musulmà. Però què hi anem a fer; ara el Pierre , ja s’ha ficat a casa seva. Tot i que no ajuda massa, comprovar com el seu discurs en va ple de contradiccions que deixen ben aviat en evidència alguna que altra mentida. I la Julie no pot evitar per la seva part deixar alhora en evidència el seu creixent nerviosisme amb un punt reptador . Tot i que , com anirem descobrint a mesura que passin les hores ( encara que , per a l’espectador, tot passi en poc més de setanta minuts) , la Julie te motius per estar nerviosa que van més enllà de la presència del desconegut, i fins i tot , més enllà de la massacre del Bataclan.

I aquí és on , malgrat la seva brevetat, el text de Riverola comença a agafar un excés de bifurcacions i revelacions que s’acoblen al concepte que vol transmetre l’obra, però desdibuixen en excés el seu nus dramàtic central. Tot i ser una escriptora veterana, Riverola és una dramaturga novell. I potser per això, ha caigut en aquella temptació novell de voler explicar masses cosses , de voler  carregar la trobada d’aquest dos personatges amb masses elements un xic distorsionats . Quelcom que, d’altra banda, constitueix també el gran problema de la direcció d’Abel Folk.: sotmetre la sòlida actuació de Cayetana Guillén Cuervo i Ayoub El Hilali a la coreografia signada per Ariadna Peya, és quelcom que distorsiona d’allò més la progressió emocional que necessita el text, el caliu íntim que es va creant entre els seus dos protagonistes. Les intencions tirant a inexplicables d’aquesta coreografia, actuen tota l’estona contra la densitat dramàtica d’allò que està passat, i destorben quan es tracta d’entendre intensitat del vincle que va sorgint entre la Julie i el Pierre. I és això com els elements amb molt de potencial que posen en marxa l’obra, acaben perdent bona part d’aquest potencial.