El nou treball d'Elquemaquedadeteatre té moltes picades d'ullet a l'actualitat. Planteja la controvèrsia entre el correu actual (que ara pren forma de Whattsapp, sms, mails...) amb el de sobre, segell i escriptura a mà. Ni per Nadal amb les tradicionals postals de l'Unicef sembla que es recuperi el traginar intrèpid del carter portant cartes d'una bústia a una altra. El muntatge qüestiona l'utilitat d'un servei implantat amb aires de burocràcia i que avui està ensopit. Té un aire al Zona franca (Almacenados en versió castellana) de David Desola, amb l'amargor transformada en nostàlgia.
El format de l'espectacle és ambiciós. Perquè construeix un escenari que roda i té tres sets diferents, un en clau titelles i els alstres dos en què els protagonistes són els actors. Són espais buits que tenen puntuals aplicacions i que totes es fan servir puntualment. Potser falta donar-li un aire més imaginatiu: per ara, cada cosa té una única funcionalitat. Les balances,per exemple, s'insinuen puntualment com a micròfon i això li dóna la sorpresa que no aconsegueix quan es fa servir per pesar la carta... L'aparició del senyor Fermí és magnètica (com ho són els ninos de [hullu] i de Nubes). És una demostració més de la voluntat de la companyia de tocar mols pals diferents però deixar-los desaprofitats (en part, per lògiques mancances de producció).
El to dels dos actors té un cert aire de clown, de voler jugar amb els equívocs i de volen conciliar dos móns, el tecnològic i l'artesanal, dins d'una mateixa oficina. Si el jove (Andreu Banús) combrega amb la tecnologia i les ganes de ser actiu (la canalla s'hi sentirà molt identificada), el veterà (Joan Fernández) té un to més cínic, i els seus gags van adreçats principalment als pares i avis, amb contínues referències a l'actualitat social i política.
La funció ha estrenat, pràcticament,una sala nova a Santa Coloma de Gramenet. Neix amb el nom de l'antiga cooperativa de consum La Colmena, del 1916, (que, de seguida, va tenir una vessant cultural). L'espai té grades per a 70 persones i s'intueix que fàcilment podria tenir una disposició molt similar a la del Versus (a dues bandes). Una empresa cultural, en què s'intueix la vinculació de companyies de teatre locals, li han de donar ànima. L'espai, en un careró tranquil i a tocar de la plaça de la Vila i del metro Santa Coloma, és immillorable. Sort!
