Entre tantíssims altres espectacles i activitats, el Festival Grec va acollir una proposta que potser va passar una mica desapercebuda, però que constitueix un més que notable treball de la jove companyia Lalínea, mereixedor del Premi Adrià Gual 2022. Es tracta de la segona entrega ‒Quadre #2: Teresa‒ del projecte Pupilas pintaban mis sábanas, en què Erik Forsberg i Úrsula Tenorio comparteixen la seva investigació documental i escènica sobre la gestió química del dolor i del plaer en la nostra societat. En la primera, Quadre #1: Cheli, ja van abordar motius com la clandestinitat, l'estigma i la llibertat, alhora que qüestionaven determinats relats hegemònics.
L'espai escènic dissenyat per Lucía Valenzuela i Sergi Cerdan és una composició predominantment beix amb abundància de coixins que, agrupats de tres en tres, ofereixen una combinació molt equilibrada de textures; també hi ha disseminades petites safates amb fruita de temporada. L'ambient chill out fa anticipar la voluntat d'acollida dels creadors. Per començar, però, seiem en unes cadires de fusta disposades al voltant de l'escenari; les butaques del Lliure estan inhabilitades com a seients per a l'ocasió. Un fum ho emboira tot, però discernim un cos al bell mig de l'estesa. Pertany a Úrsula Tenorio, la directora de la companyia, que, micròfon en mà, ens llegirà el pròleg de Les bacants d'Eurípides, on es descriu un paisatge extasiat ‒tirsos, heura i degoteig de mel‒ i l’acció salvatge de les seguidores de Dionís, posseïdes pel furor que el déu inspira.
Erik Forsberg, el dramaturg de la companyia, ens presenta l'equip artístic i tècnic de l'espectacle, i ens parla de la gènesi del projecte. Ell és metge, i des del 2019 treballa al Programa d'Atenció Domiciliària a persones amb SIDA (PADS) exusuàries d'heroïna. L'experiència va contradir en bona part les seves expectatives i el va fer empatitzar amb gent que encara avui està força estigmatitzada. Se li va acudir escriure'n des de la ficció, però després pactaria amb Tenorio un tractament força diferent, a partir de testimonis reals. Els qui vam veure l'anterior espectacle i ja coneixíem aquests antecedents agraïm les explicacions addicionals sobre com va sorgir la primera espurna creativa i què els va decidir a endinsar-se en una aventura que els portaria a explorar i a evolucionar junts.
Després el to canvia. Ens posem els auriculars, que ja no ens traurem fins al final de la funció, i la veu de Tenorio ens porta cap a un estat de relaxació. Ens exhorta a mirar la gent que ens envolta, a fixar-nos en cada petit detall de la sala, i a imaginar el blau del mar sobre el beix, mentre l'espai sonor de Sergio Camacho ens transporta a la platja de matinada. Hi ha unes amables instruccions que podem seguir o no, en aquesta dolça invitació al viatge, inducció guiada a un estat d'obertura i relaxació. La veu que ens xiuxiueja a l'oïda se'ns adreça en segona persona del singular, i això em fa pensar en El Conde de Torrefiel ‒sobretot en La plaza, però no només‒ i en altres companyies que exploren formats híbrids, com La tristura o Monte Isla. Sembla que hi ha una voluntat, per part de Lalínea, de situar-se en aquesta genealogia de creadors. El seu oferiment a formar part del ritual, però, és molt més amable i proper, per l'entorn confortable que saben crear i per les textures de la narració mateixa.
El “tu” del discurs, d'una banda, promou la identificació amb la Teresa, la testimoni que inspira la peça, i contribueix intel·ligentment a bloquejar la temptació del (pre)judici; de l'altra, ens submergeix en un estat de lassitud i de calma. Cal tancar els ulls i posar-nos còmodes per gaudir del relat que transmet amb vívida concreció i profusió de detalls la percepció agusada sota l'efecte d'una substància química, una nit d'estiu a una platja de Menorca. Més que un viatge lisèrgic, es tracta d'un retorn a la consciència i al cos després del trip, a remolc d'unes paraules sinuoses que procedeixen d'un món on impera la dissolució dels contorns. I en l'aterratge a la realitat d'un despertar entre gent desconeguda ‒uns cossos anònims que tenen el seu correlat escènic en els dels espectadors del Lliure‒, es descriu amb gran efectivitat la manera com interseca en l'horitzó sonor el xiulet de la cafetera o l'espetec d'una nou esclafada. L'esplèndid treball lumínic d'Ivan Cascon ve a corroborar la “irradiació plasmàtica”, els “colors melosos” i la llum “cristal·lina com una síndria” que ens arriben des del relat oral.
Emergim del relat, entre flaixos de temps sense jerarquia, i ens plantem en la situació actual de la Teresa, a través del document de la seva veu enregistrada en una entrevista amb l'Erik. Senzillament, li agradava consumir ‒explica, ara que el seu cos només el droguen els metges‒. L'Úrsula, micròfon en mà, li pregunta a la testimoni absent on es troba el límit. La performer i directora estableix un paral·lelisme entre ella mateixa i la Teresa, amb qui comparteix un cert esperit de dissidència, i compara diferents moments biogràfics de la testimoni amb els de la seva pròpia mare. D'això va l'obra, al capdavall: de comprometre's amb el que s'està explicant i d'explorar el sentit de paraules com llibertat, culpa o autodestrucció des d'una perspectiva de gènere. I aquelles tardes psicotròpiques de la Teresa cedeixen pas a una nit de marxa per Barcelona i novament al furor bàquic, amb un petit homenatge ‒em sembla a mi‒ a la Despentes-King Kong.
Resulta un gran encert que la proposta sigui tan diferent ‒molt més ficcionada i amb un treball lumínic-sonor radicalment oposat‒ respecte de la peça inaugural del projecte, i que s'hagi posat al centre la potència de Tenorio com a rapsoda i actriu. Si en la primera obra era l'ofuscació de l'Erik allò que es confrontava amb la “borratxera còsmica” del Cheli, ara és l'Úrsula qui parla del seu propi sentiment de desajust i de culpa.
El #Cheli és l'esclat psicodèlic; la #Teresa, un recés amb meditació guiada i efecte bressola. Esperem que, a la propera peça, Lalínea ens sorprengui de nou amb el format, sense trair el seu (bon) gust pel ritual.
Article publicat a Núvol el 26 de juliol de 2023
