Segur que alguna vegada heu intentat ajuntar les peces d’un trenclaclosques: algunes encaixen perfectament i d’altres sembla que pertanyin a un altre joc... Però potser l’ordre i la linealitat no són tan importants. I potser hi ha més d’una manera de resoldre un puzle, de viure un instant o d’explicar una història. Així ho veu Sidi Larbi Cherkaoui, un dels coreògrafs i ballarins contemporanis que més directament han sabut arribar al cor dels espectadors, especialment al d’uns barcelonins que han aplaudit amb entusiasme espectacles com Sutra o Dunas. Ara utilitza un discurs coreogràfic que és tota una síntesi de cultures per mostrar-nos que fins i tot les coses aparentment més pures estan fetes amb elements d’orígens diversos. L’acompanya una babel de músics que està formada per intèrprets procedents del Japó, el Líban o Còrsega i que interpreten en viu una música que fuig de la puresa per trobar la bellesa.
Una producció d’Eastman. En coproducció amb el Festival d’Avinyó, el deSingel International Arts Campus (Anvers), el Sadler’s Wells (Londres), l’Opéra de Lille, el Theaterfestival Boulevard (‘s Hertogenbosch), Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, La Filature Scène nationale (Mulhouse), el Festspielhaus (Sankt-Pölten), la Fondazione Musica per Roma i el düsseldorf festival! Amb la col·laboració de l'Institut del Teatre.
Sidi Larbi Cherkaoui és mística i espectacularitat alhora. Aconsegueix reunir la intimitat amb la sorpresa. El grau d'èxit respon a l'equilibri que hi ha en cada peça entre aquests dos elements. Ja ho va aconseguir, fa uns anya a Sutra al mateix amfiteatre Grec. És un artista que ja ha conreat una convivència amb l'espectador. I aquest, l'espera, fidel. El coreògraf juga amb una dansa molt variada, que explora en les diferents escoles del moviment i, sobretot, de les cultures. També la música remet a un món passat, des d'on teixeix partitures que agermanen cultures, aparentment irreconciliables.
En aquesta producció, Larbi sembla que ha pecat de mística i que la sorpresa ha estat més aviat escassa. I d'això se'n ressent la peça. Té, evidentment, moments màgics, brillants, de coreografia coral. Molts dels 11 ballarins tenen el seu moment per a un solo. D'extraordinària factura cadascú en la seva mesura. Però tots junts, descompensen el muntatge desafortunadament. La peça arrenca en la projecció en loop del passeig per una sala d'un museu. Es va repetint i accelerant: la cultura és inabastable. I es tanca amb una porta petita dibuixada sobre un dels murs. L'odi, la por a l'altra cultura, empetiteix l'horitzó. Dos helicòpters sobrevolen vigilant que no es produeixi cap fusió. Sidi Larbi, fill de la conjunció de cultures, trenca amb aquest mur i, encara que sigui per un preciós instant permet que cant, ball i mirades reclamin un espai, alcin la mà comun crit d'esperança. Les pedres són un altre element que explora. com a edificis, com a elements per afustigar una víctima o per a repel·lir un exèrcit armat. Les fotografies que evoca són en la memòria de cadascú. També les pedres són l'escultura que crea l'artista, una picada d'ullet lúdica que contrasta amb el Crist que s'alça extenent els braços en el nivell superior.