Quan acabi la nit

informació obra



Direcció:
Àurea Márquez, José María Roca
Intèrprets:
Adrià Olay, Arántazu Ruiz, Jordi Sanosa
Escenografia:
Núria Molinos
Vestuari:
Maria Combalia
Il·luminació:
Natalia Ramos, Lluis Serra
Vídeo:
Iker Oitz
Composició musical:
Pep Soler
So:
Joan Solé
Autor:
José María Roca
Sinopsi:

Un home recorre l'Antàrtida en travessia solitària, arrossegant el seu trineu. Tres joves d'after comparteixen les seves idees i somnis, incapaços de tornar a casa. Una noia espera a l'aeroport el vol que li canviarà la vida. Tres històries desvinculades entre si però lligades per la mateixa pregunta: davant de la certesa de que no som immortals, a què destinar la nostra vida? Aconseguir una gran fita memorable? Rendir-se al plaer i la diversió? Seguir el camí dels nostres somnis anhelats però mai realitzats? En definitiva, com fer que la vida valgui la pena?

Crítica: Quan acabi la nit

14/09/2016

Què difícil resulta prendre decisions i deixar aparcats altres camins! La Santa ens ho recorda en un espectacle estimulant

per Ramon Oliver

Triar o no triar: vet aquí el dilema. Que d'altra banda és un fals dilema, perquè encara que no triis res, ja estàs triant alguna cosa. El cas és que , com és ben sabut, triar significa renunciar a tot allò altre que no tries. I renunciar, és quelcom que se'ns fa sempre ben feixuc . D'això va el nou espectacle del col·lectiu La Santa; un espectacle que pel mateix preu t'ofereix tres històries que semblen molt diferents, però que estan del tot interconnectades pel tema de la  dificultat que presenta la presa de decisions destinades a canviar-te la vida. A canviar-te la , o fins i tot a posar-la en greu perill, com li passa a l'explorador que ha decidit creuar l'Antàrtida tot solet , i que a mi em recorda una mica aquell altre Major Tom de la cançó de David Bowie "Space Oddity", cada cop més indiferent als missatges que arriben de la base , i més a prop de l'abisme misteriós que espanta i fascina alhora.

A l'abisme semblen també treure el cap per moments els tres joves de festa que protagonitzen un altre d'aquests tres episodis que es van intercalant amb notable cohesió i amb uns moments de transició molt ben calculats : aquest és sens dubte un dels mèrits que mostra Àurea Márquez en el seu primer treball con a directora escènica. En el cas d'aquests personatges que es troben en aquell punt en el qual es diria que la festa es pot prorrogar de forma indefinida perquè ha entrat en una mena de "loop" situat més enllà del temps real, la presa de decisions pot fer precisament que la festa ,arribi a la seva fi. Vull o no vull, donar un salt d'aquesta mena? 

Més decidida sembla la noia a la qual trobem a un aeroport que la portarà volant cap a una nova vida. Això si: el seu cas, ens servirà per pensar una mica fins a quin punt els entrebancs que ens  trobem per portar a la pràctica les nostres decisions, són entrebancs externs, o són resistències internes que ens porten de corcoll.Per cert que aquesta història conduïda amb tocs de bon humor, és potser la que acaba funcionant d'una forma més ajustada, sense aquells punts de certa reiteració que presenten per moments els altres dos fragments.Tot i així, i tot i que algunes escenes semblin un xic massa esquemàtiques i mancades d'un major desenvolupament, ens trobem davant una proposta estimulant, ben defensada pels seus tres protagonistes, i força suggerent a l'hora d'abordar un tema - el de les espinoses decisions que t'omplen de dubtes- que a tots i totes ens toca o ens ha tocat alguna vegada de ben a prop.

Trivial