Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?

informació obra



Intèrprets:
Carme Elias, Vicky Peña
Traducció:
Joan Casas
Escenografia:
Sebastià Brosa, Paula Bosch
Il·luminació:
Alberto Rodríguez (AAI)
So:
Damià Martínez
Vestuari:
Gloria Viguer
Caracterització:
Helena Fenoy, Marta Ferrer
Ajudant de direcció:
Iban Beltran
Assesor de moviment:
Ana Pérez García
Vídeo:
OMEN
Autor:
Pere Faura
Companyia:
Tantàgora
Sinopsi:

Un espectacle que trasllada l’espectador fins al món dels anys 60 a través de la turmentosa relació i famosa enemistat de Davis i Crawford durant el rodatge de la pel·lícula "What Ever Happened to Baby Jane?"

Dues actrius en lluita per recuperar el protagonisme a Hollywood.

Crítica: Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?

10/03/2019

«Les estrelles no són immortals»

per Andreu Sotorra

«Les estrelles no són immortals». Aquesta és una de les sentències que deixa anar el personatge de l'actriu Joan Crawford en aquesta recreació epistolar de ficció que manté amb la seva principal rival, l'actriu Bette Davis, coincidint en el temps de rodatge de la pel·lícula «What Ever Happened to Baby Jane? (Què se n'ha fet de Baby Jane?») que va dirigir Robert Aldrich el 1962 quan les dues dives de Hollywood ja estaven de tornada de la seva carrera i vivien, cadascuna a la seva manera, un moment delicat a l'hora de lluitar contra la barrera de la masculinitat dins de la indústria cinematogràfica de l'època i l'envelliment que les assetjava a la cantonada.

Tant els cinèfils com els que no ho són botran de la butaca amb aquesta obra de cambra breu, massa breu, només una hora, en què dues de les grans actrius que té el teatre català actual, Carme Elias i Vicky Peña, fan un tête-a-tête en un marc escenogràfic de camerinos simètric, on no hi ha miralls però on les dues, en els papers de la Bette i la Joan, s'emmirallen, s'ignoren, es necessiten, s'odien i s'admiren a la vegada.

El director del muntatge Guido Torlonia —director també de la línia actual del Teatre Akadèmia— ha tret el millor de les dues actrius que, tot i ambientant-se en el glamour dels anys seixanta del segle passat, converteixen el seu discurs en una mirada d'ara i de sempre sobre la feblesa de l'èxit i la incertesa de la feina interpretativa. «S'acaba una obra i has de tornar a començar a fer-ne una altra que provi de tenir el mateix èxit», confessa també Joan Crawford.

No es pot deixar de banda la referència de la sèrie «Feud: Bette and Joan» que el 2017 es va emetre pel canal HBO, protagonitzada per les actrius Jessica Lange i Susan Sarandon. Però aquí es parteix de la versió teatral original de l'autor Jean Marboeuf (Montlluçon, França, 1942), estrenada fa deu anys, que imagina una relació epistolar en la qual posa com a protagonistes les dues grans dives i les relaciona sobretot amb el director cinematogràfic Robert Aldrich. En ple 1962 —i també, com a efemèride, el dia que va morir Marylin— les dues estrelles es diuen allò que potser pensaven tot i que ho escampaven només en veu baixa. Un no pot deixar de pensar quina batussa haurien muntat les dues si en el seu temps hagués existit, com ara, el canal de Twitter!

L'actriu Carme Elias és Bette Davis (1908-1989) i l'actriu Vicky Peña és Joan Crawford (1905-1977). Un tàndem d'alt voltatge dels que marquen una excepció en l'antologia teatral i que s'ha viscut en comptades ocasions —el tàndem d'Anna Lizaran i Emma Vilarasau, per exemple, el 2005, en podria ser un altre exemple, amb l'obra «Un matrimoni de Boston», de David Mamet, a l'Espai Lliure de Montjuïc—. Són peces bombó. Irrepetibles. Creades per a actrius de llarga trajectòria i amb una brillant solidesa escènica.

Però el director Guido Torlonia no es deixa encaterinar per aquest solatge i com que parteix d'una refinada traducció de Joan Casas, un elegant espai escènic i un complement d'il·luminació i de so molt suggerents, a més de la imprescindible i singular caracterització dels dos personatges, converteix les successives intervencions de les dues actrius —ara tu, ara jo— en un espectacle on no tot reposi en la paraula sinó que el moviment, l'expressió i la dramatització aconsegueixin algunes escenes en què el cos de les dues se sincronitza en un mateix gest com si, en realitat, el mirall invisible on es reflecteixen hi fos de debò. Lluny de caure en el fetitxe del mite, la posada en escena de «Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?» acoloreix la flama de dos dels noms femenins que encara ara llueixen en la història del cinema en blanc i negre. (...)