És la nit decisiva per Marta. Sebastià –l’amo de les persones que treballen les seves terres- ha descobert les intencions de Marta d’escapar amb Manelic -el pastor-, i Manelic, les de Sebastià per seguir tenint sotmesa a Marta utilitzant-lo a ell. El seu matrimoni ha estat una farsa per tal que l’amo pugui cobrar unes hisendes i saldar un deute.
Ara, Marta, dins el molí, és presonera dels pagesos que, seguint les ordres de Sebastià, l’han separat de Manelic i l’han tractat com un gos, fent-lo fora de casa seva. Malgrat ser conscients de la injustícia i la maldat de Sebastià, no són capaços d’enfrontar-s’hi i reculen atemorits, submisos, per seguir les seves instruccions: impedir que Marta escapi amb el pastor que ha fugit -camp a través- després d’un dur enfrontament amb Sebastià. Els instints més primaris s’han deslligat i corren desbocats per la terra baixa.
Aquí comença Quietud Salvatge, una adaptació lliure de “Terra Baixa”. Amb una Marta que estava a un pas de ser lliure i dirigint-se a aquells que la retenen per acusar-los d’espectadors passius de la tragèdia que han permès durant tots aquests anys.
Del drama rural i naturalista de Terra baixa, fins avui, destacava la figura de Manelic, un pagès tot bondat i ingenuïtat que era casat amb una jove per amagar la relació d'aquesta amb l'amo. Aleix Aguilà obvia els papers maniqueus del Manelic i del Sebastià (el bo i el dolent, l'humil i el poderós) i centra la mirada en el pensament i l'actuació de Marta, la noia. És un gran encert. també l'espai, essencialista, cobert de barres de pa que serveix per expressar la voluntat de Marta de treballar al molí, de mirar de ser companya dels de Terra baixa collint el gra, tot i que tothom la veiés com una pecadora. Ella, en realitat, es veu forçada a entendre's amb Sebastià des dels 13 anys. Viu turmentada i, amb el temps s'adona, que tot i la riquesa en què aparentment viu, res és seu. L'arribada de Manelic passa de ser un calvari a la salvació. Ell, tot enfosquint l'ànima encara li dóna motius per entendre la Natura, per confiar-hi, per arriscar-se a deixar-ho tot i tornar a viure sense sostre, com el pastor.
La interpretació de Júlia Barceló ve acompanyada puntualment per un músic, suggerent quan toca i també, quan no ho fa. El problema és que, com a espectador, costa entendre el to en què està projectada, que salta de la broma ("sóc del Barça") al drama més obscur. La música és un company fidel però no ajuda a establir codis. Sembla que soni sense voler remarcar espais de pregària o de drama. De reflexió o d'acció. Finalment, Barceló demostra una gran valentia d'afrontar el drama ella sola. Però equivoca el volum en les contínues queixes i no aprofita la mirada a l'espectador que esdevenen silenciosos i traïdors, quan no ajuden a Marta a alliberar-se de l'abús de Sebastià.