Quincas

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Òscar Muñoz
Direcció:
Joan M. Albinyana
Sinopsi:

Fins avui continua molta confusió al voltant de la mort d’en Quincas Bram d’Aigua. Dubtes per explicar, detalls absurds, contradiccions en la declaració dels testimonis, llacunes diverses. No són segurs hora, lloc ni darrera frase. La família es manté intransigent en la seva versió d’una mort tranquil•la, de matí, sense testimonis, sense aparat, sense frase, i en canvi els seus amics parlen d’una mort esdevinguda quasi vint hores després de la que indica la família, en l’agonia de la nit, quan la lluna es va desfer damunt la mar i s’esdevingueren fets misteriosos al passeig del moll de Bahia. La frase final, presenciada per testimonis capaços i repetida de boca en boca, va representar, a parer d’aquella gent, un testimoni profètic, un missatge de profund contingut.

Crítica: Quincas

14/02/2020

...estava de parranda

per Maite Guisado

L'Òscar Muñoz es posa el públic a la butxaca per la seva forta presència, l'eficaç versatilitat, la veritat que transmet, els registres de veu i de transformació constant. Dirigit per Joan Albinyana, sense artilugis té la capacitat tot sol d'encarnar una pila de personatges perfectament identificables i també ens parla directament al públic, però és sempre l'actor, l'actor veritable que sap quedar-se al camerino i deixar que els personatges campin per l'escenari amb vida pròpia.

Aquest "multimonòleg", adaptació d'un conte de Jorge Amado traduït pel mallorquí Gabriel de la S.T. Sampol i publicat per Lapislatzuli, és ple de clucades d'ull, un text depurat que amb una llengua preciosa, genuïna i poètica, ens explica des de molts angles i amb molt d'humor, la vida i la mort de Quincas, rodamón i el rei dels baixos fons de Bahia, de nom Joaquim Vargas da Cunha, amb una família que se n'avergoneix des que es va donar a la "mala vida". Tot un personatge, mort tres cops.

Jo hi anava amb certa por de trobar-me amb un discurs lúgubre sobre la mort, però m'he trobat una història sobre l'amistat, l'autenticitat, la hipocresia de l'aparença i pleníssima d'enginy i d'humor. 

Òscar Muñoz, amb àgil habilitat, canvia tant el registre de veu com l'espai, movent taüt i fustes amunt i avall, i acabant a mar obert, amb aigua real inclosa. 

Una peça d'arquitectura impecable, que he vist al Casal de Mirasol, dins la interessant programació Off Ciutat del Teatre Auditori de Sant Cugat, amb públic tan escàs com entusiasta, potser per poca publicitat, que s'hauria de poder veure en moltes sales i teatres, perquè val la pena, un treball magnífic del qual en públic surt emocionat, fascinat i encantat.