La sabata, el pastís de nata, el cop de puny, la bufetada o l'estirada de cabells han estat algunes de les imatges de la violència que arreu del món representants de col·lectius indignats a títol individual han propinat als polítics que se'ls han posat a tret. Es podria dir que l'espectacle «Realpolitk» parteix d'alguna d'aquestes imatges i en construeix una farsa que fa una lleu reflexió sobre si l'ús de la violència justifica la defensa de la democràcia. Esclar que també es posa de manifest la incògnita sobre què és la democràcia i si la democràcia s'entén segons el color de l'Arc de Sant Martí amb el qual cadascú se la mira.
La companyia Teatre de l'Enjòlit no està per bromes i continua pouant amb un tipus d'espectacles que interroguin els espectadors sobre qüestions de rabiosa actualitat. No és estrany, doncs, que els espectadors de la funció de nit que coincidia, al barri del Born, amb la tarda de la macromanifestació «Volem acollir» a favor dels refugiats s'hi sentissin plenament a gust, gairebé com si la performance del vespre a la platja de La Fura dels Baus tingués una continuïtat de caràcter més discursiu a l'escenari de La Seca.
A banda, però, de la relació social i política que s'hi vulgui establir, la trama de «Realpolitik» és la d'un espectacle que no evita que sobreactuïn expressament el gest els seus intèrprets per deixar clar d'entrada que de «real» i de «política» només en té el nom compost i que el que fa la colla de personatges que s'aplega per atzar amb la intenció, no tant de canviar el món sinó de preservar-lo dels impostors després d'una inesperada bufetada d'un d'ells a un polític en campanya en un mercat, és simple ficció.
Això no vol dir que els espectadors hi vegin la caricatura d'algun president conegut, la hipotesi d'una dimissió política o el perfil d'algun activista que des des les places del 15M ha saltat a la tarima dels parlaments per posar a la pràctica allò que va començar sent una teoria i una utopia que no es creien de debò que fos possible ni els mateixos que les promocionaven.
«Realpolitik» mostra a cor obert l'apassionament de la primera trobada del grup, la fabricació del pla de treball, la propagació del mètode de la bufetada "pacífica" contra l'opressió del poder, l'arribada del cervell gris que ha de posar ordre en el desgavell autogestionari i les primeres diferències dins del grup, així com la filosofia de cadascú d'ells sobre el que interpreten per violència, des de la manera d'anomenar-la fins a l'acusació de terroristes per part de l'autoritat.
«Realpolitik» són noranta minuts d'un bany de farsa ben articulada, amb alguns talls de vídeocom els del telenotícies —que si no fos perquè no ve a tomb es podria dir que semblen gags de «Polònia»— i amb una interpretació que va pujant de to i que, a més, lingüísticament, té alguns trets de la diversitat dialectal incorporada, l'argot mesurat i fins i tot el registre social del parlar català-anglosaxó en el cas de l'actriu nord-americana resident a Catalunya, Jenny Beacraft.
Del discurs presidencial que fa aigües a la constitució del grup activista. Del grup activista a les reunions al bar de punt de trobada. Del bar de punt de trobada al banquet —o cadires— dels acusats en una comissió d'investigació. I del banquet dels acusats i la comissió d'investigació a l'elixir d'una bona bufetada donada a temps capaç de capgirar com un mitjó el discurs triomfalista d'un polític i enrampar-lo de cap a peus fent-li ballar, si cal, la conga... o enviant-lo a pescar el salmó, entre altres opcions personals per fugir de l'estrès. Divertiment garantit que defuig en tot moment la demagògia discursiva i el perill de l'adoctrinament al servei d'un teatre compromès... això sí, sense que ho sembli.(...)
