Refugi

informació obra


Companyia:
Sergi Buka
Sinopsi:

Dues realitats. La d’aquell qui cuida el seu món per tenir un lloc on sentir-se segur (refugi) i la d’aquell qui, havent-ho perdut tot, fuig a la cerca d’un nou lloc al món (refugiat). Com poden conviure al mateix espai?

Una mirada màgica i lleugera a un conflicte universal. Un viatge per l’empatia i el respecte des de la poesia i l’humor del clown. Perquè tots necessitem trobar el nostre lloc al món. I els llocs, al cap i a la fi, són un munt d’històries humanes.

Crítica: Refugi

04/04/2019

Precioses sorpreses isolades en una peça de pedaços

per Jordi Bordes

Clowniscopio Teatre proposa un viatge d'antiheroi romàntic. Que no té llar on viure. O que se sent esclavitzat i no troba la maanera d'alliberar-se. Ho fa amb un codi de clown, sense quasi paraules, buscant la connexió del públic i amb una escenografia que passa a ser un tercer personatge. Son bons ingredients per a un espectacle suggerent, sensible, de gest. Peròels perd la falta de lligar un traç coherent, en el que volen dir. Perquè, en realitat s'enfronten dues temàtiques, (el drama de l'exili i el de sentir-se realitzat i comprès pels familiars) i la segona acaba menjant-se la primera. La pega és que el títol de l'espectacle es refereix al "Refugi" que busca un refugiat polític en què li tanquen totes les fronteres.

Segurament, amb una aportació d'un dramaturg podrien revisar l'estructura i sabrien encadenar una idea amb l'altra sense aquesta sensació que una anul·la l'altra. El preciós moment íntim en què el pare recorda la dona i la filla evoca al preciós passatge (en realitat una adaptació literària) de La néta del sr Linh, un treball de paraula però que sintonitza per la sensibilitat i delicadesa. L'escenografia correspon a la veu de l'amenaça: quan els familiars censuren el comportament del petit i només aspiren a què es faci de profit, que sigui útil (amb la metàfora de regar una  llavor sense fortuna); o quan l'exiliat rep els "No" per resposta a la seva demanda. Però, l'ús que tenen dels diferents efectes acaben sent previsibles, hi ha un cert empatx. Tot es trenca i es redimeix quan apareix l'ukelele i s'arriba al desenllaç. Té molt valor procurar construir una història a partir de dos mims (la comparació amb Charlot o Buster Keaton són evidents, tot i que no proven d'imitar-los, encertadament) i recorda a l'univers preciós, amb dosi de somriure tendre de Claire Ducreux, en les seves múltiples accions (sigui carrer o sala: Silencis, Refugiée poétique...