Ho confesso, fins i tot sabent que això em pot costar guanyar-me les eternes antipaties políticament correctes del pensament turismefòbic que ha imposat en aquests darrers anys una unívoca visió sobre el tema a la nostra ciutat . Confesso que quan La Ruta 40 i Ferran Dordal van començar a explicar de què anava el seu espectacle, em va entrar una certa por . M’esperava potser – quelcom que, d’altra banda, tampoc quadrava massa amb la notable personalitat demostrada pels creadors en altres creacions seves- un diluvi d’eslògans? Una classe teatral de proselitisme antiturístic (allò d’ “el turisme mata” que sense anar més lluny tan agrada a algunes de les nostres autoritats), servida amb ironia uniformadora sobre el tema?
Doncs , no. Per fortuna, no és aquest l’objectiu d’una en molts sentit brillant proposta escènica que líquida el tema de la condemna al turisme tot just començar, com per a cobrir l’expedient. I que un cop complerta la formalitat, es dedica a coses força més estimulants . Una proposta que, de fet, comença recordant-nos que turisme és també allò que practiquem amb latent o patent sentit de la superioritat moral i intel·lectual quan seguim una ruta ( la 40, la 66 o qualsevol altre amb ganes d’emular l’exemple que ens van deixar els viatjants del Grand Tour) amb objectius diguem que més sofisticats, que aquells que reconeixem en el viatger que busca només torrar-se al sol entre sangria i dubtoses paelles. I una proposta que, de fet, no deixa de recordar-nos un i altre cop l’enriquidor bagul ple d’experiències irrepetibles, coneixements inesperats i imatges memorables que ens proporciona el turisme exercit amb passió viatgera. Cert: el fantasma de la massificació i de la selfie que substitueix el plaer de la mirada que es pren el seu temps per capturar tot el que té davant, apareix de tant en tant a l’escenari. Però alhora, el diàleg a tres bandes construït a partir de records viatgers reals o imaginats o idealitzats que ens ofereixen els tres conductors d’aquest tour operator que ens desplaça per diferents racons del món sense mostrar-nos ni una imatge de tan fantàstics indrets, no deixa de ser conscientment o inconscientment una constant glorificació de les millors virtuts del turisme. I també, de la narrativa que es va construint a partir de l’experiència turística, d’aquell plaer associat a la narració del viatge que tant bé han sabut un bon grapat d’escriptors malaltissament viatgers.
És per això mateix, pel que els tres relats plens de postals turístiques que ens van transmeten els protagonistes de l’espectacle ens manté ben enxampats al llarg del trajecte . Un trajecte que evoluciona al mateix temps que els nostres tres turistes van traient dels baguls de la memòria un gran trencaclosques destinat a cobrir tot el terra de l’escenari; un trencaclosques l´última peça del qual marcarà també el final del viatge. Aquest viatge l’haurem realitzat sense fer-li cap mal el planeta amb emissions de CO2. Però alhora, inevitablement ( ho lamento si aquesta no era la intenció) , ens haurà obert ganes de seguir viatjant, per tal de poder reviure algun dia mentalment o explicar a qui ho vulgui escoltar coses tan saboroses com les que reviuen i expliquen els exploradors de La Ruta 40.
