Vaig veure Rèquiem de la Llum a la Sala Convent del Recinte Modernista de Sant Pau, amb l’Orfeó Català i la coreògrafa valenciana (i neerlandesa d’acollida) Marina Mascarell. En aquest “espectacle” de música no vaig gosar ni treure el bolígraf. Amb l’excusa de la dansa, vaig tenir la sort d’anar a veure aquest site specific del Requiem de Gabriel Fauré, interpretat pel cor barceloní, dirigit per Simon Halsey, (també assessor artístic del Palau de la Música Catalana) i acompanyat pels solistes Maria Pujades (soprano) i Ferran Albrich (baríton), així com per l’organista Juan de la Rubia. Tot i tractar-se d’una missa de difunts, la solemnitat de la música i les veus és del tot lluminosa i emotiva; però l’especial d’aquesta actuació és la posada en escena, dirigida per Mascarell amb la dramatúrgia de Riikka Laakso i el disseny d’il·luminació de Raimon Rius.
A l’entrar en una sala soterrada que no havia estat mai de Sant Pau, amb columnes i arcs de pedra, el públic s’anava repartint per l’espai, però no hi havia seients. Com sempre, la llei de la gravetat s’imposa i tothom buscava on asseure’s, encara que tampoc era fàcil trobar lloc al terra, perquè estava tot marcat amb línies i algunes persones que semblaven assabentades et deien amablement que allà millor que no t’hi asseguessis o que potser t’hauries de moure més tard. Jo que m’havia posat un vestit d’estiu per arreglar-me una mica, vaig acabar posant el cul al terra allà on vaig trobar un forat, encuriosida per la situació i el que havia de passar. Un cop es van anar apagant els llums i l’organista va donar el tret de sortida, aquelles “persones assabentades” repartides per tota la Sala Convent, van començar a entonar.
Servidora, que no sap gaire de música ni de llatí, va gaudir tota la representació de principi a fi, immersa en l’experiència col·lectiva que s’estava produint entre intèrprets i audiència. Va ser molt especial poder escoltar d’aprop als membres d’una coral, perquè normalment els veus de lluny, ordenats, i només sents la veu resultant del conjunt o els solistes. Però en estar “entre” la coral, que s’anava movent per l’espai i canviant de posició, un podia escoltar una veu en particular alhora que el conjunt, i diferents veus en moments diferents. Tothom sap que les corals tenen una força emotiva molt gran precisament per la força del conjunt, un conjunt que sol a ser el més divers de tots els conjunts, en quant a edat, raça, sexe, gènere, origen, cultura, fins i tot de llengua, estil de roba i de pentinat; i aquesta és la riquesa de les corals. La virtut de la posada en escena és que, a més de generar una experiència immersiva sense cap mena de tecnologia sofisticada, donava cos i aparença estètica a la interpretació dels cantants de la coral, que s’havien aprés a consciència una coreografia senzilla però eficient. Caminant entre les columnes, aturant-se en grups i creant diferents figures i composicions en l’espai, agenollant-se o fins i tot posant-se de genolls a terra; també portant unes esferes de llum que anaven canviant segons el moment del Rèquiem.
Però la coreografia i la posada en escena, no eren banals ni arbitràries, hi havia també tot un treball de dramatúrgia al darrere que estructurava i donava ritme a la composició coreogràfica d’acord amb la música, fent-nos entrar a tots plegats en un ritual entre sagrat i pagà que celebrava la llum com símbol de la vida, pels qui vulguin la vida terrenal, per altres, la vida del més enllà. Esperem que es pugui tornar a veure més endavant.
