El Partit. Així, amb majúscula. De partits n’havien d’altres , ben cert. Però quan la classe obrera ( i també, bona part de la classe intel·lectual) de fa algunes dècades parlava del Partit, no existia confusió possible: estava parlant del Partit Comunista. I el Partit ( així, amb majúscula) venia a representar quelcom més que una organització política a la recerca de vots . Tot i que també el Partit havia anat a la recerca de vots acceptant els mecanismes de la democràcia burgesa com a part de la seva estratègia, abans de l’esclat de les guerres que van convertir Europa en un immens cementiri: així ho demostren els Fronts Populars d’Espanya, i d’aquesta França de la qual ens parla el text de Didier Eribon a partir del qual Thomas Ostermeier ha construït el muntatge de “Retour à Reims”. I uns anys després d’acabada la guerra allò que havia semblat abans estratègia es va convertir ja en acceptació plena de les regles del joc democràtic considerat com a burgès per a tants sectors : l’eurocomunisme dels anys 70 va venir en aquest sentit a originar unes tensions ideològiques que el Partit va saber fagocitar durant cert temps. S’havia convertit el PC de Marchais, de Berlinguer, del mateix Carrillo, en una emmascarada nova forma de socialdemocràcia? Els guardians de l’ortodòxia ho veien així. Però durant uns anys, la imatge del Partit com a punt de referència que cristal·litzava les esperances del proletariat encara va resistir els embats de les seves pròpies contradiccions, dels seus racons més negres . Fins que inevitablement, aquell fantasma que havia recorregut Europa ( i ja de pas , altres continents) per dir-ho en paraules de Karl Marx, va acabar esclafat per la caiguda d’un mur i d’un imperi soviètic que van deixar orfes d’ideologia milions d’afiliats i simpatitzants al Partit de Partits.
Fa ja més d’una dècada , el vot al Front Nacional de Le Pen va començar a pujar com l’escuma anunciant així la progressiva i fins ara imparable empenta amb la qual els partits d’ultradreta s’han anant escolant per totes les escletxes del sistema democràtic a la gran majoria de països europeus. I va començar a estendre’s per arreu el sentiment de perplexitat. Com era possible que bona part d’aquella classe obrera que havia fet del comunisme una religió i del PC la seva església, ara dirigís el seu vot cap a organitzacions i personatges que encarnaven la pitjor cara de l’enemic contra el qual s’havia combatut ? Quina mena de lògica es podia trobar en tan il·lògic comportament? El recent èxit electoral de Vox a l’Estat espanyol, sense anar més lluny, ha despertat molt justificats sentiments de pànic, i moltes demandes de crear cordons sanitaris. Però per contra, no ha originat masses reflexions del calat de la que va oferir Eribon quan , fa també una mica més d’una dècada, va publicar l’assaig ple de referències autobiogràfiques que Ostermeier teatralitza ara de manera ben singular.
Buscant la forma de convertir en matèria escènica l’assaig d’Eribon i de ressituar-lo en una realitat que ja no és tampoc exactament la mateixa que quan el llibre va ser publicat, Ostermeier imagina que un director de cinema està intentant per la seva banda “filmar” el text. Compte per això amb una actriu cèlebre que encara que no es digui a l’espectacle Irène Jacob és Irène Jacob, i que jugant una mica a l’autoficció parla al llarg de l’espectacle d’una sèrie que ha interpretat ( “The Affair”) i que resulta que va interpretar realment Irène Jacob. Com a favor personal, i de franc, l’actriu cèlebre es disposa a transformar-se en la veu en off ( la veu d’Eribon, parlant en primera persona com ho fa al llibre) que acompanyarà les imatges de la pel·lícula. Unes imatges absolutament notables que Ostermeier ha sabut seleccionar amb molta cura. Les dues sessions de doblatge tindran lloc a un estudi de gravació controlat pel tècnic de so McAlimbaye, l’origen senegalès del qual introdueix una nova vesant tangencial a la proposta: la del colonialisme i el racisme.
A l’escenari-estudi de gravació, hi conviuen així dos plans diferents que, en principi, dialoguen d’alguna manera l’un amb l’altre. Un d’ells es recolza en el text d’Eribon i en les imatges de la pel·lícula que s’ha filmat sobre aquest text i que veiem projectada a la gran pantalla de l’estudi. L‘altre, es centra en tot allò que es diu i que passa a l’estudi al llarg de les sessions de gravació. I crec que inevitablement, s’acaba produint un cert desnivell entre allò que ens explica Eribon, i allò altre que fan o diuen les tres persones presents a l’estudi de gravació.
Eribon ens parla tot just començar el text d’aquest pare seu la mort del qual ( la causa de lseu retorn puntual a Reims) no li va provocar cap mena d’emoció perquè feia ja massa temps que es sentia molt lluny d’ell, deixant de banda la distància física que ell mateix havia buscat de ben jovenet. Un pare homòfob que mai no va acceptar la homosexualitat del fill... tot i que quan aquest es va convertir en una celebritat s’hagués barallat amb qualsevol persona capaç de ficar-se amb la sexualitat del fill. Un pare comunista fins les arrels , un home de Partit a temps complert... que va acabar recolzant també fervorosament la causa lepeniana. Un pare que, quan va morir a causa de l’Alzheimer, portava ja molt de temps exclòs de la vida d’aquest Eribon que va marxar cap a París amb 19 anys amb ganes de viure d’una vegada amb intensitat la seva homosexualitat. I també, de conèixer un món intel·lectual, glamurós i sofisticat que l’allunyava cada cop d’aquella olor a món obrer amb trista decoració obrera que havia estat durant la primera etapa de la seva vida una escenografia opressiva. Eribon fa confluir la catarsi personal amb l’anàlisi rigorós d’aquella escenografia i del paper fonamental del Partit. I acaba lamentant haver-se oblidat potser massa de la ideologia mentre es centrava en l’alliberació sexual.
Es fa feixuc , el que explica Eribon? Resulta massa dens el seu discurs, o massa didàctiques les imatges triades per Ostermeier? Des del meu punt de vista, en absolut: per contra, l’exposició d’Eribon em sembla colpidora i ben sagaç . Però des del punt de vista d’Ostermeier, sembla ser que es fa necessari interrompre la sessió. I complementar-la amb elements que de vegades resulten estimulants – la forma com la directora assenyala la manera com les idees del director de la pel·lícula pot estar obstruint les paraules de l’autor, o la molt encertada reclamació d’un final que visualitzi el punt de reconciliació d’Eribon amb el pare- , i de vegades decididament superflus – les xarrades sobre la qualitat del cafè-. Però fins i tot quan aquests fragments resulten més interessants, estan lluny de tenir l’interès que tenen les paraules d’Eribon. I entre una sessió i una altre, Ostermeier fa que McAlimbaye “animi” a l’espectador amb un rap certament notable, però tan accessori que es diria que està allà justament per tal de rebaixar densitat, com si això fos necessari . Tot i que , per contra, McAlimbaye tingui una intervenció final parlant del seu avi que sí resulta veritablement notable, i que sí crea des d’una altre perspectiva una mena de fil invisible plenament connectat amb allò que ens estava explicant Eribon. Moments com aquest evidencien un cop més el talent de Ostermeier , i li donen al resultat final de l’espectacle una volada que, en qualsevol cas, sembla superior a la que mostren els elements que l’integren agafats de forma separada.
