Un bon dia obres la bústia de casa teva (aquesta bústia en la qual ja no acostumes a trobar altra cosa que propaganda electoral quan s’apropen les eleccions) i te’n dus una bona sorpresa. Vet aquí que a l’interior de la bústia, t’espera una carta amb segell oficial arribada ni més ni menys que de Buenos Aires; una carta en la qual hi apareixen noms desconeguts per tu, i es fa referència a un litigi en curs relacionat amb un pis que tampoc no saps què dimonis pot tenir a veure amb tu. Una cosa sí et queda ben aviat clara: sigui quin sigui l’entrellat que hi ha darrera aquesta carta oficial, el cert és que no es tracta pas de cap error administratiu. Ves a saber: potser la teva família te’n podrà fer cinc cèntims, sobre el misteri que amaga la missiva. Tot i que tampoc cal confiar-hi massa . Ja sabeu el que va dir Tolstoi sobre les famílies a la primera pàgina de “Anna Karennina”: totes les famílies felices s’assemblen , però cada família infeliç, ho és a la seva manera. Doncs , parafrasejant una mica al rus, podríem afegir que totes les famílies ( les felices i les que no ho són tant) guarden els seus bons esquelets a l’armari, però cada família s’enfronta a ells a la seva manera: mentre que hi ha famílies que aprofiten qualsevol reunió per treure’ls a passejar i acabar fent catarsis a crits, d’altres opten per mantenir al seu voltant un espès silenci que , amb els anys, acaba convertint-se en un mur insuperable. I la teva família, pertany a aquest segon grup. Tot i que l’arribada de la carta resulta un imprevist tan contundent, que a la força acaba obrint una escretxa en el mur que deixa entreveure alguna cosa d’allò del que mai no s’havia parlat.
Això que us explico , és justament el que li ha passat a Sergi Torrecilla, un actor tan bo i tan discret - la discreció de la qual parlo, és refereix a la discreció de l’intèrpret que sap dissoldre’s en el seu personatge cada cop que el veus, sense fer escarafalls- que de vegades tinc la sensació que no el valorem tant com es mereix. Doncs bé: poc podia imaginar-se el valencià protagonista de “El mar” ( l’obra de teatre de Bobés i Conejero basada en la historia real del mestre Antoni Benaiges ; la peli, no: la peli inspirada en el mateix personatge l’interpretava un altre actor (el watusià Enric Auquer) , com ens recorda amb humor i sense dir el nom de l’altre el mateix Torrecilla) , el viatge que l’esperava un cop l’esmentada carta va aparèixer a la seva bústia , i la seva esquerpa família va deixar anar prou informació com per a voler seguir estirant el fil de l’amnèsia familiar. I en Sergi va voler alhora ficar-se físicament en el decorat ( l’esmentat pis en litigi) del record perdut. Tornant a parafrasejar Tolstoi: totes les nacions (fins i tot les nacions sense estat) i tots els estats (fins i tot els que es neguen a reconèixer la identitat de les seves nacions ) s’assemblen , quan es tracta d’amagar a l’armari els esquelets dels quals ningú en vol saber res, perquè per avançar cap el futur –diuen- , resulta imprescindible saber oblidar el passat . Sense desmemòria ,resulta impossible construir una memòria ad hoc capaç d’adaptar-se a les noves realitats. I per acceptar això no cal viatjar cap a un altre continent. Sense anar més lluny, només cal comprovar de quina forma el vell continent s’enfronta ara mateix al dilema que suposa elegir entre obrir-li la porta de l’armari als esquelets polítics que s’han maquillat i revestit de noves i tranquil·litzadores aparences, o donar un cop de porta que serà acusat d’actuar de forma intransigent, i de no voler escoltar el reclam d’un sector cada cop més nombrós de la població que de cap de les maneres ,vol que se’l confongui amb els monstres del passat. Fins i tot ,encara que de vegades , s’apropi perillosament a reproduir el seu mateix discurs.
Arribats a aquest punt, i per si de cas heu començat a patir per la situació a la qual s’ha enfrontat Torrecilla en aquests darrers temps: això mateix que li ha passat a ell, li ha passat amb lleugeres variacions personals i grans variacions geogràfiques a d’altres tres actors que viuen a d’altres indrets del nostre vell continent. I aquest fet no cal atribuir-lo a la casualitat, sinó a les opcions dramatúrgiques d’un autor, Davide Carnevali, quer , des del 2018, porta ja escrites quatre variants diferents d’un mateix text. Una part d’aquest text continua sent inamovible. Em refereixo a aquella part situada a una ciutat de Buenos Aires en la qual, tret que s’hagi jubilat, `pots trobar-te encara darrera les ulleres Ray Ban del policia que t’està atenent, els ulls d’aquell torturador al servei de la Junta Militar que , d’altra banda, no té res del que penedir-se, perquè tant llavors com ara, ha actuat sempre al servei de la legislació vigent .I també, dels seus molt respectables representants judicials , polítics, militars o fins i tot culturals. Però ho repeteixo: no cal viatjar al Con Sud , per trobar-te ulleres Ray Ban i ulls ben similars. I doncs: qui pot retreure-li a un servidor públic haver servit amb diligència als molt diligents representats d’una ben diligent dictadura assassina? En qualsevol cas, ho repeteixo: no patiu per Torrecillas. Ells no fa altra cosa que aportar amb talent la part que li correspon , a l’hora de donar-li forma a una proposta que s’apunta també a aquesta fal·lera pel joc autoficcional que, tot i existir com qui diu des de sempre, ha assolit forces insospitades en aquests darrers anys. I veient la proposta de Carnevali, no vaig poder evitar que em vingués sovint al cap l’extraordinària capacitat amb la qual un altre Sergi vinculat al Con Sud, el gran Sergio Blanco, es mou amb una seguretat aclaparadora. Diria que aquest no és exactament el cas de Carnevali. Blanco, un cop obre la capsa de Pandora que condueix cap els laberints autoficcionals, no perd mai de vista l’orientació que li ofereix la brúixola creativa. De vegades, fins i tot pot fer-te creure que sí, que entre tant senderi com fa que li surti al pas, ja no sabrà com seguir-li el fil a tots , i saber integrar-los en una configuració sense fissures . Però Blanco ho té tot tan ben armat, que sempre t’acaba deixant clavat quan veus el puzle complert. Carnevali, per contra, no acaba de trobar totes les peces. Certament, sap obrir camins, possibilitats i suggeriments que, sens dubte ,saben com enxampar-te. I saben com evidenciar la xarxa intencontinental i intertemporal i interhistòrica que acaba connectant un magnífic actor valencià establert a Catalunya , amb un compositor musical maleït pela dimonis de la història , el fantasma del qual encara troba la forma de fer sonar les tecles del piano que en altres temps ocupava el seu bon espai en aquest pis buit de Buenos Aires. Un pis que ara es disposa a convertir en material museístic la vida que va acollir llavors. La dramatúrgia de Carnevali et va obrint molts fronts. I tots ells , resulten estimulants i reveladors. Però molts d’elles , resten massa oberts encara quan s’encenen els llums de la sala, i se’ns convida a ficar-nos del tot en les habitacions del pis que en altres temps n’anava ple de vida i de música , i que ara ha esdevingut petrificat museu. De fet, crec que Carnevali cau també en un parany molt habitual , quan convida el públic a seguir aquest itinerari museístic. El perill de la sobrevalorada immersió, consisteix en el fet que mentre la practiques, acabes deixant en un segon pla anecdòtic allò que hauria d’ocupar un primer pla definitori. La recerca del retrat de l’artista mort ens ha conduit amb encert cap a habitacions i situacions inquietants, i cap a velles i noves imatges del feixisme, i cap a dubtes oberts al voltant de la memòria, la desmemòria, la mistificació ,i la mentida. Però no ha trobat el fil adient per tal de fer-nos sortir del laberint amb la sensació d’haver pogut encaixar totes les peces, donant-li a l’encaix tot el seu sentit.
