Ricard III és el personatge principal del drama històric de Shakespeare. La història pren forma a partir del final de la guerra civil coneguda com les Dues Roses. La rivalitat entre la casa dels Lancaster i dels York és, de fet, l’epíleg de l’obra de Shakespeare a la batalla de Bosworth del darrer acte. Ricard III, Duc de Gloucester vol ser rei. Per aconseguir el poder i perpetuar- s’hi està disposat a tot. Ricard III amaga la complexitat d’una personalitat profundament humana i enormement necessitada d’afecte. La clau per a ell: el poder. A partir d’aquí les grans preguntes afloren a través dels versos i les imatges de l’obra: El poder és la veritat que hi ha darrere les relacions familiars, de parella, d’amistat i, en general, de les relacions humanes? Perpetuar-se en el tron del poder és el que avui ens dóna seguretat? Vivim educats per al poder com a forma dominant i necessària entre els individus de l’espècie? I si és així… Quin preu vam, estem i pagarem?
Un consell previ per a qualsevol persona que tingui l’oportunitat de veure aquest espectacle i desconegui l’obra de Shakespeare de la qual parteix: fer una lectura ràpida del text, buscar alguna de les seves versions fílmiques ( juraria que la que va dirigir i interpretar Laurence Olivier s’escola també en algun moment del muntatge en forma de veu en off) o si cal, recórrer a la Wikipedia per saber de què va la cosa, resulta del tot imprescindible. En cas contrari, en cas d’entrar al teatre desconeixent les malifetes del monarca geperut al qual segons sembla Shakespeare va dibuixar encara més bèstia i cruel del que era en realitat per tal de complaure així la dinastia Tudor ( el mestre que tan bé va saber esmicolar els mecanismes del poder, sabia també com complaure una mica al poder ), pot ser que l’espectador quedi ben perdut. Decididament, la dramatúrgia que Raimon Molins ha confeccionat per a aquesta proposta no li posa fàcil. Com tampoc ho fa la direcció amb la qual el mateix Molins aborda un muntatge que de vegades té una mica massa l’aparença de taller interpretatiu de l’Institut del Teatre ( que no per res, apareix com a col·laborador a la fitxa artística ) traspassat a una sala d’exhibició pública.
Molins, ja per començar, s’ha carregat aquell tret distintiu del Ricard shakesperià al qual, sense anar més lluny, tan profit li han sabut treure tant la versió anglesa com la versió nord-americana de “House of Cards”: aquella perversa capacitat del monarca per convertir els seus monòlegs en confidències còmplices adreçades al públic ( en el cas de la sèrie, parlant-li directament a la càmera ) per tal de mostrar-nos tots els mecanismes manipulatius del seu joc. Això, des del mateix moment en què el futur monarca resta sol a l’escenari per primer cop i deixa anar allò de “ara que l’hivern del nostre descontentament...” per passar tot seguit a exposar-nos (entre queixes sobre com el seu aspecte físic ha marcat un destí que no està fet ni per a la pau ni per a l’amor ) l’estratègia que pensa seguir per tal de fer-se amb la corona. La magistral carta de presentació que Shakespeare li ofereix a Ricard deixa fins i tot entreoberta la porta d’una certa empatia : aquest Ricard és ben llest, sap ser també molt bon actor per tal de fer caure tothom en el parany de la imatge que vol transmetre, i malgrat que el físic vagi en contra seva , sap alhora com fer servir tots els mecanismes de la seducció!. Quelcom que es fa del tot palès en l’admirable escena de la seducció de Lady Anna, a qui Ricard ha convertit en òrfena de pare i viuda perquè ell és justament el responsable tant de l’assassinat del pare com del marit. Precisament , el cadàver d’aquest últim acaba d’irrompre a l’escenari acompanyat pels plors d’una desconsolada Lady Anna que no dubta en escopir-li a Ricart tot el seu odi i tot el seu menyspreu. I malgrat tot, el futur rei i futur infanticida aconsegueix capgirar per complert la situació, i convertir Lady Anna en captiva d’una mil·limetrada maniobra emocional que acabarà donant com a resultat el ( en teoria ) més inversemblant dels matrimonis.
Però lamentablement, al muntatge de Molins la naturalesa d’aquest joc queda del tot diluïda per una posada en escena que de vegades sembla més interessada en sorprendre que en aprofundir . I que sovint acaba convertint la sorpresa en desconcert. A què ve, que algunes de les més famoses paraules pronunciades per Hamlet facin també aquí acte d’aparició ? Es tractava potser de crear un paral·lelisme entre el príncep de Dinamarca i el duc de Gloucester que , en qualsevol cas, com a mínim a mi se m’escapa veient l’espectacle ? Més enllà de la broma, quin sentit té que de cop una de les actrius es posi a parlar precisament en danès? El fet que el pervers duc es desdobli per moments en dos actors, més enllà de l’exercici interpretatiu , li aporta alguna cosa a la lectura que se n’està fent del text? D’altra banda, Molins tirà mà sovint de recursos un xic ja massa desgastats per l’ús i abús que se n’ha fet d’ells: recursos - com ara l’aparició de micros, l’intercalat de fragments cantats o la projecció d’imatges videogràfiques – que continuen sent perfectament vàlids sempre que la dramatúrgia ho evidenciï així, però que en aquest cas semblen una mica superflus. Molins extreu interpretacions correctes d’un repartiment que no deixa per això de resultar de vegades massa irregular, i en el qual destaca un Aitor Gabaldà sovint forçat també a remarcar els trets més grotescos d’aquest rei capaç de canviar el seu regne per un cavall. Cert: aquest repartiment es lliura amb ganes a la proposta. I aquesta ,mostra de forma puntual ( diria que més en el seu tram final que en el seu caòtic tram inicial) moments resolts amb eficàcia que aconsegueixen reflectir un treball previ s’intueix que força intens. Però amb això no en hi ha prou per poder capturar en tota la seva dimensió ni l’esperit malvadament manipulador de Ricard, ni aquella ànima torturada per la manca d’afecte que Molins tenia la intenció de mostrar-nos.